La seva vida depenia de l’ajuda, d’allò que pogués arribar de fora perquè dintre, on ella vivia era gairebé impossible subsistir. Sense terra per conrear, sense aigua per beure i regar, sense atenció mèdica, sense educació era molt difícil viure normalment. Li havien dit que en altres llocs del planeta plovia sovint i que la gent tenia tanta aigua com en volia i que aquesta aigua arribava fins les cases i que simplement amb un moviment del dits sortia d’un tub un raig que podia fer-se servir per rentar, regar, netejar i que fins i tot permetia ser begut. Li costava d’entendre. Però el que ja no creia era que fins i tot hi hagués la possibilitat de que aquella aigua sortís calenta. Això era impossible. Tot això li costava d’imaginar perquè ella s’havia passat molts dies de la seva infantesa i joventut anant al pou que hi havia a cinc quilòmetres de casa seva per portar en bidons l’escassa aigua marró que en sortia. Acostumada a fer quilòmetres i quilòmetres li resultava difícil d’imaginar la comoditat que suposaria estalviar-se aquell recorregut dos cops cada dia. Mirant la terra del voltant de casa seva, eixuta fins a esquinçar-se, intentava pensar com seria la terra dels països del nord, que segons li havien dit, donava fruit cada any en abundància. Devia ser fantàstic disposar de gra i poder emmagatzemar-lo per fer aliments quan calgués, perquè també li havien comentat que al nord menjaven cada dia vàries vegades, perquè si menjaven una de sola, com ella ho feia, passaven gana i es posaven de molt mal humor. Ells sí que passaven gana, però no semblava importar-li a ningú. Igual que quan es posaven malalts, que no tenien qui els pogués atendre i ajudar-los a posar-se bons. Semblava que els dels països rics tenien un metge a la seva disposició quan ho necessitaven i que hi havia hospitals per tot arreu i que inclús operaven sense haver d’esperar que passés el metge cada any com havien de fer ells. I quan es posaven malalts tenien medicaments que els hi pagaven. ¿Com devia ser això de no preocupar-se per la salut? Vivia en la resignació perpètua. Ella no havia anat mai a estudi. La seva mare no sabia de lletra i els seus fills tampoc podien rebre ensenyament. Quan es parava a pensar en la vida que els havia tocat, creia que eren esclaus, però oblidats dels seus amos. Mans Unides ha fet la seva campanya aquest mes, com cada any.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
