Fins avui he tractat en aquest espai les que he anomenat propostes realistes. M’he dedicat a reflexionar sobre la facticitat i conveniència de mesures que el PS ha proposat ja en diverses ocasions. He procurat no abordar-les des de la lògica de la propaganda, sinó des de la seva formulació i la demostració argumentada de per què gaudeixen de sentit. En moltes ocasions, en el si dels debats –i com més ens apropem a les eleccions amb més freqüència– es perd la referència de la proposta, es perd el matís del raonament, es perd –en definitiva– el sentit d’una proposta, d’una mesura, d’una política pública.
He comentat en més d’una ocasió que el desplegament tècnic, per si sol, no té un especial valor. Tot sovint produeix efectes no desitjats i el seu camí pot dur al «solucionisme» del que Ferran Goya parlava ja fa uns quants mesos. La qüestió no és disposar de la recepta. La qüestió és el principi que fonamenta l’instrument i l’objectiu que el guia. Quan podem veure aquest recorregut podem veure la concreció, la transformació de la idea en realitat, i –potser més important encara– podem jutjar la idea i el procediment. Quan se’ns escamoteja alguna de les parts sabem que passa alguna cosa. O bé la proposta és irrealitzable, o bé persegueix un objectiu diferent del declarat, o bé parteix d’un principi no compartit per aquells de qui requereix per a la seva realització. És quan les tres dimensions són posades sobre la taula que la proposta té sentit.
Les propostes sense sentit no valen la pena, cauen per si soles –o pugen i pugen fins al seu esvaïment–, solen fracassar perquè han perdut la seva raó de ser. Les propostes amb sentit, però, no tenen una vida fàcil. Enfronten resistències i, en el joc de la política troben la dimensió del poder, que en la seva complexitat no és ni molt menys el més racional dels jocs ni la més raonable de les dimensions. Però per sort ens trobem en un context democràtic, constitucional. La possibilitat de les propostes es mesura en vots favorables. Fer-les realitat depèn dels suports obtinguts a les urnes i al parlament. Durant aquestes setmanes he parlat de propostes realistes, cert. Realistes perquè reconeixen la seva dificultat, realistes perquè afirmen la seva facticitat, realistes per la seva necessitat expressada al carrer, realistes pel seu desenvolupament de la sobirania constitucional i realistes, sobretot, perquè han estat exposades i raonades per a la seva consideració, perquè hom observi atentament el seu principi inspirador, l’instrument que desenvolupen i l’objectiu que persegueixen. Aquestes són les tres preguntes que, trobo, s’haurien de fer a qualsevol proposta política.
