A Gregorio Marañón li seduïa l’estudi del ressentiment, i fins i tot va escriure una enlluernadora biografia de Tiberi basada en aquesta terrible emoció que fa desgraciats els homes. La va escriure a París, en el seu exili, mentre a Espanya, els ressentits de tota mena afusellaven sindicalistes o cures, segons els bàndols.
El ressentit és una persona amargada, convençuda que els seus indubtables mèrits són menyspreats per una societat que el maltracta. Naturalment es tracta d’una percepció subjectiva, que no té res a veure amb la realitat, però que s’assumeix com a certa, i suscita una enveja irrefrenable davant qualsevol èxit aliè.
Jo creia que el percentatge de ressentits al nostre país havia baixat, a mesura que s’estenia la cultura i el coneixement, però quan mor una personalitat coneguda, immediatament, com cridats al compliment del seu deure, apareixen els ressentits per abocar porqueries sobre el mort.
El ressentit s’expressa en els diaris o en qualsevol altre mitjà de comunicació, però on es mostra més desinhibit, més sincer, ajudat per l’anonimat, és a Internet, i allí s’esplaia i apareix en tota la seva esplendorosa misèria.
Quan es va saber la mort d’Emilio Botín, els ressentits es van llançar a l’insult i a la denigració per intentar calmar les seves frustracions. Vaig dedicar gairebé vint minuts a repassar aquesta llista abominable d’infàmies, abocades per persones que no el van conèixer. I fa por, perquè ja sabem què van fer els ressentits en aquest país, quan Marañón va haver d’exiliar-se.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
