Ahir es va viure un moment molt especial per al futbol femení andorrà. Després del partit de la selecció d’Andorra contra Gibraltar, la Marina —una de les pioneres i referents del nostre futbol femení— es va acomiadar oficialment dels terrenys de joc. Va ser el seu últim partit amb la selecció, i ho va fer de la millor manera possible: amb un gest que quedarà gravat per sempre.
Quan el xiulet final va marcar la fi del partit, la Marina ens va fer saltar al camp a totes les que havíem format part d’aquesta història. Davant l’afició, va voler reconèixer no només el seu comiat, sinó també la trajectòria i la lluita de totes les dones que, anys enrere, vam obrir camí en un futbol que encara no ens veia.
Per a mi, aquell moment va ser molt emocionant. Se’m van escapar les llàgrimes, perquè era la primera vegada que algú posava veu i reconeixement a tot el que havíem viscut.
Vaig començar a jugar a futbol amb només cinc anys, en una època en què no existien equips femenins. Era l’única nena entre nois, i fins i tot em canviava als vestidors amb ells perquè no hi havia cap altre espai per a mi. Però mai em vaig sentir fora de lloc. Aquell camp de futbol era casa meva.
Amb el temps, es va crear el primer equip femení i allà vaig conèixer la Marina. Compartíem la mateixa passió, la mateixa obstinació per demostrar que les noies també podíem jugar, competir i somiar. Érem conscients que no seria fàcil, però res no ens aturava.
Per això, veure avui com el futbol femení a Andorra ha crescut, s’ha consolidat i desperta admiració és un orgull immens. El que abans era lluita i perseverança, avui és realitat i futur.
El gest de la Marina va significar molt més que un comiat: va ser un reconeixement a totes les dones que vam començar quan ningú ens mirava, i un missatge poderós per a les nenes que ara s’inicien sabent que el seu lloc ja és al camp, no a la grada.
Gràcies, Marina, per fer visible el que durant anys va quedar a l’ombra. Per ser exemple, inspiració i, sobretot, companya de camí.
Avui, el futbol femení és més fort que mai.
I nosaltres n’hem estat part.
