Creieu que som realment conscients de la rapidesa amb la qual estem avançant, de la quantitat de coses que avui dia ens semblen normals però que han hagut d’evolucionar fins al punt de semblar-nos senzilles i tan habituals que fins i tot no ens parem a preguntar-nos res, perquè ja formen part del nostre dia a dia? Algú s’ha preguntat com és possible que obrim una aixeta i surti aigua o que tinguem a la nostra disposició un producte comprat a milers de quilòmetres de casa i que puguem rebre’l en un parell d’hores i on nosaltres vulguem? Si a la meva rebesàvia li haguessin dit que podia rentar la roba a casa amb una simple rentadora i que no faria falta caminar prop de tres quilòmetres per anar al riu i esllomar-se fregant a mà, no s’ho haguera cregut. Segur que el valor que li hagués donat la meva rebesàvia a tenir una màquina a casa anomenada rentadora no és el mateix que li dono jo, perquè per a mi és una cosa habitual i les coses quan tendeixen a la normalitat perden valor.
L’altre dia vaig decidir no comprar més càpsules de cafè i tornar a la cafetera tradicional. Ho vaig fer perquè em va semblar que no em compensava el preu que havia de pagar per aquestes càpsules. Va ser sortir de la botiga i veure que m’havia tornat a gastar més de cinquanta euros que em van fer reflexionar. Vaig intentar pensar si era car o barat i si valia la pena aquest desemborsament bimensual o trimestral per prendre cafè. Vaig tractar d’entendre perquè una càpsula amb grans de cafè em costava 45 cèntims d’euro. Vaig començar a fer la comparativa amb el preu que pago en un bar, que és 1,40 euros i, per descomptat, em va semblar barat, encara que hauria d’afegir altres factors en la valoració com la comoditat de no fer res, simplement asseure’m i esperar que me’l serveixin, i incloure-li l’opció de llegir la premsa del dia sense cost afegit, la qual cosa és un extra. També em vaig preguntar si canviava de marca potser hi hauria una millora en el preu, però la diferència després de testar-ho em semblava mínima. Vaig arribar a desglossar què hi havia darrere del meu cafè per intentar posar-li un preu just. Així que vaig començar a pensar que hi havia darrere d’aquesta càpsula perquè jo pogués gaudir-ho a casa, i vaig pensar que hi havia algú que havia de sembrar, cuidar i recollir els grans de cafè, una vegada recollits caldria torrar-los i triturar-los fins a convertir-los en pols per a posar-los en càpsules. Però és que aquestes càpsules també tenen el seu procés de creació, construcció i desenvolupament per a ser emplenades i posades en caixes, per cert, amb un disseny molt atractiu. Una vegada muntades les caixes, distribuir-les a les botigues on algú molt amable te les ven. D’aquesta manera quan un pensa en tot el procés que hi ha darrere, sembla molt barat pagar 45 cèntims per aquesta capsuleta.
Però aquesta no és la qüestió, la qüestió no és si la càpsula val el que costa, si és o no el preu just, la qüestió és si ho és per a mi, si estic disposat a pagar aquest preu per tenir aquest producte quan em pot servir un altre similar, parlem de cafetera tradicional, a meitat de preu. Diguem que per algú, segur que la comoditat i la rapidesa en què pot fer-se el cafè al matí el valoren molt més que jo, guanyar temps al matí que pot dedicar a un altre menester pot ser molt valuós i li val la pena pagar un preu més elevat. Pot ser que valori aquest temps molt diferent del que el valoro jo, potser per a mi aquests cinc minuts d’avantatge no tenen cap valor, i per a mi on resideix el valor més gran hauria de ser en un menor cost.
I aquí està la clau en el món de les finances, en saber el valor de les coses, encara que conèixer el preu correcte és avui dia una tasca gairebé impossible per la quantitat de factors que afecten el preu d’un actiu. Aquest fet fa realment complicat encertar com és aquest preu just. El que és comú en tot aquell que entra a comprar un valor és que espera obtenir un rendiment positiu, és a dir, que ell és conscient sota el seu enfocament que el compra a un valor inferior del qual realment creu que val aquesta companyia. Però perquè un pugui comprar-la hi haurà un altre que decidirà vendre, perquè li sembla que haurà arribat al seu preu just o existeix algun risc que pot afectar negativament en el preu en el futur. Hi ha tants factors que poden afectar el preu que el que és ben cert és que no existeix una veritat absoluta.
En el món de la borsa viure ancorat en el passat és un error molt greu, pensar que les estratègies que van funcionar en el passat continuaran funcionant una vegada i una altra, és no entendre sobre l’evolució de les coses. He conegut molts estils d’inversió, des de l’estudi exhaustiu d’una companyia fins a estratègies d’allò més variades basades en els diferents dies de la setmana, i la conclusió és que cadascun utilitza els mètodes en els quals se sent més còmode a l’hora de prendre decisions, perquè no ens enganyem, en el món de la borsa tots necessitem alguna cosa que ens recolzi a l’hora de prendre aquesta decisió de compra o de venda en un valor.
Els estils que es basen exclusivament en una sola idea, bàsicament fonamental, i que s’entén que si no funciona a curt termini n’hi ha prou amb esperar i ja està, poden ser un autèntic malson. Els mercats, igual que la vida en general, han evolucionat a una rapidesa sorprenent i el que abans estava a l’abast d’uns pocs i els donava avantatge suficient per guanyar sobre la resta ara s’ha normalitzat tant que no serveix per generar avantatge. Fa 20 anys la informació econòmica, balanços, vendes, etc. de les diferents companyies estaven en mans d’uns pocs que podien examinar i anticipar-se a la resta en la presa de decisions. Actualment, tothom té accés a la majoria de les dades sobre una companyia i simplement comprar una acció perquè té PER inferior a 15 o un dividend del 4 % no pot ser l’únic motiu de decisió.
No hi ha axiomes irrefutables ni pautes màgiques en el mercat, és vital saber adaptar-se al canvi. Cal treballar molt dur, tocar molts pals i dominar moltes habilitats per a així tenir armes per a poder anar modificant l’enfocament. Cal estar atent a noves estratègies, a posar-se les ulleres d’observador i al continu aprenentatge, perquè si creus que ja tens la solució final, el temps i el mercat no trigarà a posar-te de tornada a la casella de sortida. Perquè no ho dubtis, l’entorn no t’ho posarà fàcil, hi ha una gran resistència al canvi i a sortir de la zona de confort.
Així que sort en la recerca del preu just de les coses, perquè aquest preu just d’avui potser no ho és demà.
I com deia Joaquín Prat, un dels il·lustres presentadors de televisió en el seu programa El Preu Just: «Senyores i senyors, a jugar!!!».
