El Palau de Gel de Canillo forma part del paisatge urbanístic de la parròquia des del 1987. La instal·lació ha contribuït aquests trenta-tres anys al creixement esportiu de molts nens i nenes de Canillo, però també de molts nens i nenes d’arreu del nostre país, que s’hi han desplaçat per practicar esports de gel. A la vegada, infants i adults han après a nedar a la seva piscina, de dimensions quasi olímpiques.
Crec que puc afirmar que som molts els canillencs i canillenques que guardem records de la nostra infància o adolescència lligats al Palau. Durant molts anys va ser el cafè del poble, on s’hi trobaven els padrins i padrines per fer la xerrada. I també lloc de trobada per a molts pares i mares un cop acabada l’escola, per anar a berenar amb els seus fills i jugar al parc infantil del davant -quan feia mal temps, al ‘xiquiparc’ de dins. El Palau de Gel també ha estat espai cultural: hem pogut gaudir de centenars d’actes els darrers 33 anys.
Quantes persones de Canillo han treballat durant algun període de la seva vida al Palau? Segur que unes quantes. L’edificació tenia, inicialment, una finalitat més avesada al turisme, a oferir un producte després de l’esquí per a tots els visitants de la parròquia i del país. Però, fent balanç de tots aquests anys, ha acabat tenint una finalitat molt social, adreçada a donar servei als ciutadans de la parròquia i a contribuir al creixement esportiu i personal de molts nens i nenes.
Precisament aquesta era la voluntat que va expressar l’Agustí Fité de Casa Roig, propietari dels terrenys on ara s’erigeix el Palau de Gel. Gràcies a ell va ser possible la construcció d’una instal·lació de referència a Andorra, única al país.
Però no va ser l’única. La pista de tenis també va prendre forma en sòl de la seva propietat. Durant molts anys, els barracons de les escoles de Canillo que es van haver de construir en un moment de necessitats d’espai també es van fer a terrenys de Casa Roig. Com també el garatge de serveis situat en un altre terreny de la família i arrendat a l’Administració, o l’aparcament de l’Hortal, que l’Agustí Fité es va avenir a fer-lo realitat en entendre que, en aquell indret, hi calia un espai on els pares i mares que duien els seus fills a la llar d’infants poguessin estacionar el seu cotxe.
N’hi ha més encara, com l’edifici del Telecabina, el mateix que avui acull també Casa Comuna. Si es va poder fer en un lloc cèntric va ser perquè l’Agustinet, com li deien a Canillo, va estar d’acord a vendre’l per a un ús d’utilitat pública.
Per tot plegat, no queda cap dubte que el seu sentiment de país, la seva contribució al bé públic, han permès millorar la nostra parròquia. Un fet que mai es podrà passar per alt.
L’Agustí Roig ens va deixar l’any 2010, però entre nosaltres hi restarà ja per sempre una gran mostra de la seva generositat. De la seva col·laboració amb el poble. Del seu afany de voler participar en la construcció d’una parròquia millor.
Va ser un home educat, de poques paraules, però sempre sàvies i amb un contingut molt extens quan les entraves a valorar. Respectuós amb la gent i les seves institucions, l’Agustí Fité sempre tenia una resposta amable per a tothom. Era complicat escoltar-li un no a una demanda on hi veiés una millora per a les persones. I tenia sempre un somriure amable amb aquells vailets que s’acostaven a la seva cort a guaitar les ovelles.
Era habitual sentir-li pronunciar, quan se li demanava alguna cosa, un «mirem-ho». Com quan el comú va anar a picar a la porta de casa seva cercant la complicitat necessària per poder trobar un espai, un indret, un terreny, que permetés dotar la parròquia amb més serveis per a la població.
En els ulls de l’Agustinet, segur que tot seria més senzill. Però en el dia a dia actual esdevé molt complicat. Cada vegada és més difícil per a l’Administració disposar de terrenys ben situats per ubicar-hi serveis. Cada vegada és més dificultós construir infraestructures per a la població.
Les noves eines urbanístiques, la Llei del sòl, els plans d’urbanisme, donen marge als comuns per obtenir espais i dissenyar edificis per al bé públic. Això sobre el paper, però la realitat els darrers anys ha estat ben diferent. L’entesa entre les institucions públiques i els privats, entre el comú i els particulars, continua sent fonamental. És, de fet, imprescindible.
Per tant, encara pren més relleu la figura d’Agustí Fité i de tot el que va fer per a la parròquia. La seva voluntat de voler cooperar amb l’Administració, de facilitar terrenys, perquè creia en l’interès general i en un futur millor per a la població i parròquia que tant estimava.
Avui, 19 de desembre, queden 12 dies perquè expiri el termini del contracte de lloguer del Palau de Gel, que tenen signat la propietat i el Comú de Canillo. Fins a la data han estat 33 anys d’entesa. Però podrien haver-hi canvis per al que s’ha convertit en un motor social i turístic de Canillo i del país sencer.
Confio que les parts negociadores sabran trobar el punt d’entesa perquè tots els ciutadans i els nostres visitants puguem continuar gaudint d’una infraestructura tan important i icònica. Al llarg d’aquests anys el Comú hi ha invertit per modernitzar-la i millorar-la, perquè mai ha deixat de creure-hi i d’entendre el que significa. També en aquests darrers mesos en què ens hem trobat amb la impossibilitat de sortir d’Andorra, molts de nosaltres hem redescobert la seva pista de gel, fins i tot alguns l’han provat per primera vegada. Amb els nostres fills i filles, els hem transmès sentiments i records d’infantesa. Ha estat una important atracció d’oci tots aquests dies, i ho segueix amb la proposta de concerts durant les festes.
Tothom sap que el Palau de Gel mai ha estat una infraestructura que hagi generat beneficis. Però conscients de tot el que significa, tant de bo els propers dies s’arribi a aquesta entesa, es trobi el punt d’equilibri entre el comú, que fins ara pagava un lloguer simbòlic, i el que demana la propietat. El Palau de Gel és un servei públic i confiem que així ho segueixi sent.
Menu
Menu
