El pagaré és un document mercantil que en els últims anys s’ha popularitzat entre les empreses. És un document canviari pel qual una persona s’obliga pura i simplement a pagar una determinada quantitat en una data concreta a una persona o al seu ordre. El pagaré no necessita ser estès en paper timbrat oficial ni revesteix formalitats especials. A partir de l’entrada en vigor de la Llei 19/1985 canviària i del xec a l’Estat Espanyol van aparèixer els pagarés normalitzats de compte corrent -amb format de xec el que pot induir a confusions- ja que a partir de l’existència de la nova llei compleixen funcions similars als xecs postdatats d’abans. L’ús d’aquest pagaré es va estendre ràpidament entre els clients bancaris que necessitaven un instrument de pagament simple, postdatable legalment i que pogués emetre contra un compte corrent.
Ara bé, la Llei 19/1985, de 16 de juliol, canviària i del xec (LCCH) és una legislació obsoleta i incompleta que no ha estat reformada per adaptar-la a la realitat empresarial del segle XXI. La regulació del Pagaré a la Llei 19/1985, de 16 de juliol, canviària i del xec (LCCH) és molt escarida, confusa, incompleta ia més és un nyap jurídic perquè la regulació del pagaré és pràcticament inexistent, ja que la Llei 19 / 1985, de 16 de juliol es limita a remetre’ns a la normativa de la lletra de canvi. Només hi ha quatre articles sobre el pagaré i un d’ells, l’art. 96 es limita a indicar els preceptes de la lletra de canvi que són d’aplicació al pagaré: «sempre que això no sigui incompatible amb la naturalesa del títol». Cal fer notar, que en la Llei 19/1985, de 16 de juliol (LCCH) hi ha 93 articles que regulen la Lletra de Canvi i 61 articles que regulen el Xec. Com a consol podem dir que abans de l’aprovació de la LCCH el 1985, la regulació del pagaré era encara pitjor.
L’article 96 LCCH estableix les disposicions relatives a les lletres de canvi que són aplicables als pagarés. Això és un galimaties que genera confusió, ja que són dos títols canviaris molt diferents. El pagaré és un document canviari -o si es prefereix un títol valor- pel qual una persona, anomenada signant, s’obliga a pagar a una altra, o a aquesta, a la seva ordre, una quantitat determinada de diners, en una data i lloc també determinats. El pagaré és una promesa simple i pura de pagament a la qual queda vinculat el signant i emetent del pagaré. En canvi, la lletra de canvi és un mandat de pagament formalitzat en un títol de crèdit que obliga a pagar al seu venciment, en un lloc determinat, una quantitat de diners certa, la persona primerament designada en el document canviari, o a l’ordre d’aquesta, a una altra diferent també designada.
A més, l’estructura jurídica de la lletra i del pagaré no tenen molts punts en comú i són títols valors amb requisits formals diferents. Val la pena assenyalar que, l’aplicació al pagaré de les normes sobre la lletra de canvi no és una tasca mecànica ni senzilla com se sol donar a entendre. És sempre necessària una tasca interpretativa, el que resta seguretat jurídica al títol valor. En un altre ordre de coses, els pagarés com a títols valors que són presenten tres notes característiques, comunament admeses:
1) -. Legitimació: un cop incorporat el dret al suport material que és el document, la possessió d’aquest legitima al seu tenidor per a l’exercici d’aquell. D’aquesta manera, només el posseïdor del títol valor pot exercitar i transmetre el dret literal i autònom esmentat en ell, passant a ser la possessió, per si (títols valors al portador) o en unió d’altres requisits complementaris (endós en els títols a l’ordre, designació en els nominatius) el que fixa i determina la persona del creditor, ja que aquest, a l’hora d’exercir el dret documentat, queda exempt de la càrrega de provar la seva titularitat, que es presumeix per la mera tinença del document canviari .
2) .- Literalitat: el dret que s’incorpora al document canviari té el contingut, extensió i modalitat que resulta del tenor literal d’aquest. Atès que el fonament i raó de ser dels títols valors és agilitzar la circulació mercantil, calia garantir als que reben el títol valor l’exactitud del seu contingut segons el tenor del mateix títol, cosa que és el mateix, que hi ha plena coincidència entre el que s’afirma en el document sobre el dret incorporat, que per la tinença d’aquell és possible exercitar, i la realitat jurídica de l’esmentat dret.
3) .- Abstracció: el dret incorporat al títol valor és autònom, en el sentit que el posseïdor actual del document canviari no exercita el mateix dret que tenia l’anterior forquilla. Amb cada circulació, el dret es renova, convertint-se en un dret originari i no derivat, independent del que tinguessin els anteriors posseïdors del títol valor, al qual, i això és l’important, no afecten les relacions que hagin pogut existir entre el deutor i les forquilles precedents, i al qual no se li pot oposar les excepcions personals d’aquests.
La regulació del pagaré a La Llei 19/1985, de 16 de juliol, Canviària i del Xec es troba en el capítol XIV, Del Pagaré que inclou l’article 94, el 95, el 96 i el 97. L’article 96 és el més important ja que estableix que seran aplicables al pagaré, mentre això no sigui incompatible amb la naturalesa d’aquest títol, les disposicions relatives a la lletra de canvi i referents:
• A l’endós (articles 14 a 24).
• Al venciment (articles 38 a 42).
• Al pagament (articles 43 i 45 a 48).
• A les accions per falta de pagament (articles 49 a 60 i 62 a 68).
No obstant això, les clàusules facultatives que s’incorporin al pagaré, per a la seva validesa, han d’anar firmades expressament per persona autoritzada per a la seva inserció, sense perjudici de les signatures exigides en la present Llei per a la validesa del títol.
• Al pagament per intervenció (articles 70 i 74 a 78).
• A les còpies (articles 82 i 83).
• A la pèrdua, sostracció o destrucció (articles 84 a 87).
• A la prescripció (articles 88 i 89).
• Al còmput dels terminis ia la prohibició dels dies de gràcia (articles 90 i 91).
• Al lloc i domicili (article 92).
• A les alteracions (article 93).
L’article 96 LCCH assenyala que seran igualment aplicables al pagaré les disposicions relatives a la lletra de canvi pagadora en el domicili d’un tercer o en una localitat diferent de la del domicili del lliurat (article 5 i article 32); a l’estipulació d’interessos (article 6); a les diferències d’enunciació relatives a la quantitat pagadora (article 7); a les conseqüències de la signatura posada en les condicions esmentades en els articles article 8 i 9); a les de la signatura d’una persona que actuï sense poders o depassant els seus poders (article 10); a la lletra de canvi en blanc (article 12) i als seus possibles suplements (article 13). També són aplicables al pagaré les disposicions relatives a l’aval (article 35 a 37). En el cas que preveu l’article 36, paràgraf últim, si l’aval no indica a qui s’ha avalat, s’entén que aquest ha estat al signant del pagaré.
Els requisits formals del pagaré són: la denominació de pagaré inserida en el propi text, promesa pura i simple de pagar una quantitat determinada en euros o moneda estrangera convertible, la data de venciment; si no s’expressa es considerarà pagador a la vista, el lloc on s’ha d’efectuar el pagament; a falta d’indicació es considerarà com a lloc de pagament, on consti com a lloc d’emissió del títol i el domicili del signant, el nom de la persona a qui s’hagi de fer el pagament o a l’ordre s’ha d’efectuar (prenedor), la data i lloc en què se signa el pagaré i la signatura del que emet el pagaré (signant).
Cal fer notar, que si falta algun d’aquests requisits el document no es considera pagaré i per tant no té força executiva. El que vol dir que davant d’un impagament no es pot exigir el seu cobrament en judici canviari. En principi el pagaré l’ha d’emetre el deutor al contrari que la lletra que l’emet el creditor / lliurador. Però res impedeix que l’emeti el creditor i el lliuri al deutor per a la seva signatura. El pagaré ha de ser pagat a l’acceptant que és qui es designa en el mateix document pel signatari com a persona a la qual s’ha de fer el pagament o a l’ordre de la qual haurà de fer-se aquest pagament. El prenedor al seu torn pot endossar el pagaré a un tercer, que serà el tenidor. Per tant, els pagarés a l’ordre o sense indicació en contra són endossables.
El tenidor és la persona legitimada per exigir el pagament; pot ser el mateix prenedor o ser l’últim endossatari del pagaré, persona designada com a tal en el document en funció d’una sèrie d’endossos. L’endossant és aquell prenedor o l’forquilla del pagaré que mitjançant declaració expressa en el mateix document ordena que el pagament es faci a un altre que designa com endossatari. L’endossant ha de signar el document, de manera que a partir d’aquest moment és un obligat canviari més que garanteix el pagament davant dels tenidors posteriors excepte clàusula en contra. L’endossatari que és la persona designada a la qual s’ha de fer el pagament, al seu torn fora de perill clàusula expressa en contra, pot endossar convertint-se en endossant. Així mateix, el pagaré pot ser avalat per un avalador (o diversos avaladors). L’avalador és la persona que fa una declaració canviària mitjançant la seva signatura incorporada al pagaré juntament amb la clàusula per aval i que garanteix el compliment total o parcial de l’obligació de pagament.
