Als EUA, 1922 companyies mitjanes i grans (d’igual o major valor que 1bn $) han publicat resultats del 3r trimestre de 2025. Un resum executiu del que s’ha vist fins ara:
o El 81% estan batent en EPS a les pròpies estimacions. (veure taula)
o Ho fan amb un marge del 7%
o Creixen al 20,8% yoy
o La proporció de companyies que estan llançant resultats millor de l’esperat és la més alta en quatre anys.
Clar. Tot això em fa pensar. Em resulta curiós i, en certa manera, revelador, que veient l’evolució d’aquestes xifres molts analistes i inversors (el que es diu el mercat) continuïn parlant de “riscos creixents” i de “beneficis en desacceleració”. No sé, però sembla clar que existeix un desacobli entre el que observo i el que sento. La pregunta és: el problema està en els resultats o en les estimacions? No ho sé, però quan vuit de cada deu empreses baten les seves previsions, mentre que llancen un creixement del 20% interanual, i el mercat parla de «riscos creixents», el que està fallant és el termòmetre amb la qual els «experts» mesuren la temperatura del mercat.
En ocasió d’una ponència a la borsa de BCN, ja fa any i mig, vaig suggerir que «era moment per a deixar de pensar com un economista i començar a pensar com un tecnòleg». Sostinc el mateix suggeriment.
L’economista mesura el cicle; el tecnòleg, el vector. L’economista es fixa en els moviments repetitius i compara els ritmes present-passat. El tecnòleg mesura millor la rellevància del canvi i les possibilitats que genera. L’economista es mou en un marc teòric de continuïtat (expansió, contracció, i reversió), mentre que el tecnòleg es mou en un marc de discontinuïtat (nou equilibri permanent, salt de paradigma científic-econòmic). I tot això es deu al fet que el científic orienta el seu pensament cap al que «encara no és possible, però podria ser». Sens dubte, una actitud que implica esperança. Potser això explica el seu millor caràcter (en relació als economistes).
Sí. Soc conscient que aquesta narrativa ha donat lloc a moltes bombolles abans, però potser no és això el que està per venir?
Robert Shiller (Irrational Exuberance) diria que les condicions estan perfectament alineades per a la configuració d’una bombolla: 1) Element disruptiu real. 2) Triomfalisme —cada salt tecnològic inventa el seu propi llenguatge per a justificar preus sorprenents. 3) Excés de liquiditat i condicions monetàries complaents —combustible indispensable, que tenim en abundància i presumeixo, anirà a millor. 4) Innovació financera associada: «tokens», «eyeballs», «NDFIs loans» «Shadow banking» «digital infrastrucute debt». No falta ni un ingredient. Així que, efectivament, molt probablement acabem configurant una bombolla. I llavors? Llavors, «enjoy the ride» com diria Chuck Prince (CEO de CITI fins al 2006).
Significa que haig d’invertir (exposar-me) com si no hi hagués un demà? En absolut. L’actitud ha de ser la del nedador amb vestit de bany. Invertir sabent que la marea baixarà algun dia, i que en aquells dies es veurà que molts nedaven nus.
I què fem amb l’actual optimisme? No em preocupa. L’optimisme no genera bombolles. Sí, en canvi, l’optimisme (molt) sostingut en el temps. Tal com ho veig, les preocupacions a penes comencen, no? Ho sé perquè els mateixos que parlen de perills, apunten a una possible correcció «sana». Llavors, si les preocupacions són relativament recents, suggereix que no hi ha hagut un optimisme veritablement sostingut com per a dir que «ha encegat el judici col·lectiu».
Això és important perquè cap bombolla explota amb l’entusiasme inicial. Només quan percebem que les reflexions del tipus «aquesta vegada és distint» s’han acomodat amb persistència prolongada, llavors em preocuparé. Els dubtes sobre la salut del mercat no m’espanten. M’espantaré quan aquests dubtes s’extingeixin.
