PERIODISTA
Aquest any hi va haver molts triomfadors en els Goya però alguns van destacar més. També el to de la presentació de Dani Rovira que va demostrar que es poden dir coses intel·ligents i divertides sense ser groller ni ofendre. Els Goya són, han de ser sempre, una festa, i la reivindicació d’un dels oficis més bells del món, sense necessitat d’agredir. Per això, per a mi el gran triomfador de la nit va ser Antonio Banderas, Goya d’Honor, el discurs va ser una peça que haurien d’escoltar tots els joves que aspiren a arribar algun dia a trepitjar aquesta catifa. I els polítics de tots els colors.
La seva va ser una crida a l’esforç, al compromís, a la recerca dels somnis, superant totes les dificultats, a la cultura, al cinema. Un discurs ben construït, citant els clàssics i als grans cineastes espanyols i convocant els joves a arribar fins on vulguin o, si més no, a intentar, com ho va fer ell deixant la seva Màlaga natal per arribar, després de molta feina, molt esforç, molt estudi, a Hollywood. I des d’allà a tothom. Però va ser un discurs d’amor a Màlaga i a Espanya. «Cada vegada que acabava un pla, una seqüència –va dir Banderas– la meva ment estava posada a Espanya. No a Arizona, no a Cleveland, no a Ohio. No, no, per a mi l’important era saber com es veuria el meu treball a la meva terra, a Espanya, a Màlaga, al meu barri ».
Banderas que ha triomfat com a actor, ha decidit fa molt de temps posar els seus diners a treballar per al cinema espanyol. Per dirigir pel·lícules o per produir-les. Per dur endavant els seus projectes o per donar suport a altres. Sense queixes, sense mals gestos, acceptant el risc. Diu Banderas que «a Espanya hem entrat en un bucle de crítica voraç que, de vegades ens porta al linxament. Hem perdut aquell respecte gairebé sagrat que vam arribar a tenir per les institucions que ens havíem donat a nosaltres mateixos després d’una etapa molt llarga de dictadura ». Cal llegir més Banderas i menys als que critiquen tot sense fer res. El cinema espanyol ha demostrat aquest any que es poden fer bones pel·lícules amb èxit de taquilla i crítica. Aquest és el camí, no la queixa permanent.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
