El futur ens fascina. Crec que ho fa perquè encara no existeix. El futur és el camp de la planificació, de la idea que és a punt d’esdevenir realitat. El futur, aquell buit que el present omple. El futur és tan important que sobre el seu desenvolupament es fan travesses, sobre ell s’ha construït des que l’home és home tota una ciència per conèixer allò que succeirà, i el que no és ciència, potser un art, el de l’endevinació. El futur també el podem témer. Estic segur que dia rere dia milers de persones –i parlo només d’Andorra– consulten els horòscops dels mitjans escrits. També n’hi ha que el mirarà a internet i, fins i tot, qui truqui durant la matinada davant la llum de la televisió. També hi haurà qui visiti l’especialista i es guií pels presagis del seu endevinador de capçalera. Tot això és normal i ningú posa el crit al cel doncs, total la feina, la salut i l’amor ens preocupa a tothom. Però, ai, quan es tracta d’una enquesta política…!
No es preocupin, no comentaré l’enquesta, les valoracions ja han estat fetes. Les dels portaveus dels partits, vull dir. Res a afegir-hi. El que trobo molt interessant és la reacció immediatament posterior, la protagonitzada per la premsa escrita. Aquesta mereix un estudi textual i interpretatiu. No em trobo en disposició de fer-lo aquí, però posaré sobre la taula els elements que he pogut trobar en les tres publicacions en paper de què disposo i que són les tres què tothom pot tenir. I no em fixaré en les notícies pròpiament dites, perquè les notícies són les notícies –i els titulars, que potser ens diuen més i que aportarien molts elements a aquest hipotètic estudi, els deixo de banda–. M’agradaria parlar, sempre amb la seva complicitat, estimats lectors, de les editorials.
Crec que ho han pogut llegir. El dia després de la publicació dels resultats es produí un consens entorn l’escassa validesa de l’enquesta, i qui no ho deia abans d’ahir ho deia just ahir. Que no és representativa ho deien uns. Que no es pot interpretar per la imprevisibilitat de l’escenari ho deien els altres. Que cal replantejar-la, ho afegia un altre mitjà. Fins i tot, en un exercici de paroxisme, es denunciava que els propis enquestats no la consideraven ben feta. De fet, dues conclusions provisionals:
1) Existeix una desconfiança cap a la feina del Centre de Recerca Sociològica quan, vaja, resulta que la sociologia és una ciència social que se serveix de l’aparell estadístic per tal de copsar la realitat i que la inferència en poques ocasions falla i els 400 andorrans –la mostra és d’un total de 800 persones si hi sumem els «residents»– són els mínims enquestats per poder mantenir un error del +/- 4,92% pel nivell de confiança del 95,5%, que resulta pràcticament idèntic al de les enquestes d’anys anteriors –ningú va apreciar-hi problema– i que no és el +/- 2% del Barómetro del Centro de Investigaciones Sociológicas però està bé. A més, parlant de representativitat, el CIS dissenya unes mostres de 2.500 enquestes sobre un univers del total de la població espanyola major d’edat? L’enquesta està ben feta, doncs es tracta d’una enquesta de relativament de fàcil realització. Està tan ben feta que inclou en els preliminars els principals titulars de la premsa dels dies en què s’efectuà el qüestionari;
2) I l’altra conclusió: és cert, el 43,5% dels enquestats amb dret a vot no saben a qui votaran i l’11,4% declina contestar. I quina conclusió extreuen les editorials? Que això anul·la una interpretació fiable, que tot és incertesa, que tota precaució és poca. La prudència domina les reaccions, però només en part. No resulta interessant dur a terme una anàlisi, ni que sigui periodística, del fenomen de la no resposta. Això s’obvia, els resultats són massa bons, massa sucosos: valoracions de polítics, posicions guanyades i perdudes, l’atractiu de la competència. I la constant que les publicacions diàries són butlletins polítics, dels de la política de palau, la política separada de la vida. I per què tanta sorpresa, tant de moviment i excitació? Per què tots els focus sobre la metodologia de l’enquesta? Per un resultat inversemblant. Perquè el PS continua sent percebut com una anomalia en depèn quins ambients. Entre la gent, però, aquest és un paradigma en plena mutació, ens ho diu l’enquesta.
Deuen pensar que tot això ho escric perquè milito en aquesta opció política, i tenen raó. I també ho escric com a llicenciat en sociologia que ha treballat algun estiu fent d’enquestador i fent transcripcions d’entrevistes al CRES. I sobretot ho escric com algú que mira el futur no des de la predicció ni des de la temença, sinó des de l’esperança.
