- S’ha perdut l’oportunitat d’abordar la qüestió en profunditat, no només la reducció de terminis
ANNA DOLSA
Al facebook hi ha un grup anomenat Andorra Antiga i de tant en tant al seu mur hi van apareixent fotografies d’una Andorra no tan llunyana, però sí ben desconeguda per a molts. A partir dels anys seixanta, el país ha anat creixent, canviant i evolucionant. Ha estat, però, durant les darreres dues dècades quan hem viscut els canvis més espectaculars.
Recordo especialment durant el període post-constitucional quan la gent del país, preocupada tant pels canvis tant polítics com socials o econòmics, solien repetir: ¡hauríem de definir quin model de país volem! Aquest era un comentari habitual a les tertúlies i tothom hi deia la seva. Com sempre però, fent l’andorrà, tots esperàvem que algú fes el primer pas i a partir d’alguna inspiració divina, escrivís negre sobre blanc el que havia de ser un país idíl·lic.
Ara ja ningú no en parla d’això, suposo que el model de país tot i que ningú no va arribar a posar mai per escrit com havia de ser, ha quedat més que definit. Tant… que ara amb prou feines recordem el que havia estat l’Andorra d’abans. Curiosament per a molts els retrovisors s’han acabat esberlant. La vida dels nostres avantpassats havia estat tan dura… ara ja no cal que ajupim les esquenes, les nostres terres han desaparegut sota els blocs de ciment on els grans edificis han crescut de forma incontrolada, però els andorrans hem acceptat els canvis perquè ens han aportat uns beneficis econòmics. A vegades però, el que ens costa més d’acceptar és l’augment demogràfic i per sobre de tot se’ns fa especialment difícil integrar els nouvinguts dins la nostra societat.
El 15 de setembre amb motiu del Dia internacional de la democràcia, va tenir lloc a la Casa de la Vall un debat titulat: La responsabilitat política: com enfortir les relacions entre els parlaments i la ciutadania. Els assistents a l’acte vam poder escoltar les intervencions a la taula, que van anar a càrrec entre altres, de representants dels mitjans de comunicació del país.
Crec que el debat va ser molt constructiu, els polítics vam poder prendre bona nota dels nostres errors, i malauradament es va parlar de desafecció política. Tots van coincidir en els plantejaments: l’accés a la nacionalitat, el replantejament de la participació democràtica, la rebaixa de les exigències de la nacionalitat. Els votants no representen la majoria de la població, ja que únicament una part dels ciutadans tenen dret a vot. Caldria seguir les recomanacions del Consell d’Europa, quan diuen que hauríem d’equiparar la població de fet amb la població de dret. Era el dia 15 de setembre.
El passat 25 d’octubre, al Consell General, va tenir lloc el debat de la Proposició de llei per modificar l’articulat de la Llei de la nacionalitat, presentada pel Grup Parlamentari Socialdemòcrata, proposta titllada pels grups de l’oposició d’«electoralista». Vam escoltar de tot: que s’havia presentat amb l’únic afany d’aconseguir més vots, de fer estratègia política i no social, una iniciativa que només afecta els drets polítics sense tenir en compte els econòmics, ara no toca, la legislatura està pràcticament esgotada i el calendari polític només dóna marge per a les lleis fiscals, caldria més estabilitat política, més consens i més diàleg per presentar una llei com aquesta, cal tenir en compte les situacions de doble nacionalitat.
Tot plegat, excuses. Excuses per no haver de fer front a un debat social existent al país, des de fa molts anys. En definitiva, els uns i els altres amb la seva negativa d’entrada tanquen la porta al debat, un debat que ara sí toca i que, si els dos grups de l’oposició no haguessin bloquejat l’entrada a tràmit de la proposició de llei, hauria tingut lloc al si de la comissió com sempre ha de ser després de l’admissió d’una proposició de llei. Un debat que podria haver estat molt enriquidor, que podria haver anar molt més enllà de la rebaixa dels anys per a l’adquisició de la nacionalitat. Un debat que hauria permès analitzar el per què de la doble nacionalitat i les possibles solucions per evitar-la, ja que no seran els anys els que la faran possible, sinó els recursos humans que, plegats, posem a la disposició de les persones que viuen i treballen al i per al país.
Hem perdut una bona oportunitat per enfrontar plegats una integració efectiva i és una llàstima. Una nova demostració que n’hi ha que diem el que pensem i fem el que havíem dit que faríem en el nostre programa electoral mentre que altres fan el contrari del que havien predicat.
Consellera general socialdemòcrata.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
