El context actual que envolta el Principat es configura com un autèntic escenari de transformació accelerada. La pujada exponencial dels preus de l’habitatge, l’arribada constant de treballadors temporals, l’increment sostingut de la població, la irrupció massiva d’inversió estrangera –afavorida per una Llei Òmnibus que, lluny de regular, ha obert encara més les portes– i, en paral·lel, la celebració imminent d’un dels esdeveniments esportius més destacats del continent, els Jocs dels Petits Estats, situen Andorra en el centre d’un procés que podríem anomenar, amb totes les seves lletres, un procés de creixement.
En efecte, el creixement, en el seu sentit més genèric, acostuma a ser percebut com un fet positiu. És motiu d’orgull personal créixer com a individu, assolir nous horitzons professionals, espirituals o empresarials. En el nostre imaginari col·lectiu, créixer és sinònim d’evolució, de progrés, de maduresa. Ara bé, què succeeix quan aquest concepte, aparentment beneficiós, s’aplica a la realitat concreta d’un territori petit com Andorra?
Per comprendre-ho, cal recórrer a l’etimologia del mot “creixement”, del llatí crescĕre, que significa literalment “augmentar”. A partir d’aquí, podem qüestionar-nos quin tipus de creixement necessita –i sobretot, pot assumir– Andorra. Un país amb una extensió territorial limitada a 468 quilòmetres quadrats, que compta amb una Constitució pròpia des del 1993, uns poders públics establerts -tot i que el debat sobre la separació de poders es manté obert- i un teixit econòmic que ha construït la seva sobirania sobre dues columnes fonamentals: el turisme i el comerç.
El debat no hauria de reduir-se únicament a la conveniència o no del creixement econòmic. El veritable repte rau a identificar quin tipus de creixement és sostenible, tenint en compte les singularitats del territori. Davant la temptació de perseguir indicadors quantitatius –passar, per exemple, d’un 5 a uns 12 punts de creixement econòmic–, cal plantejar-se si el país té la capacitat real d’absorbir aquest impuls. No només en termes d’espai urbanístic, el qual està condicionat per una orografia complexa que limita l’edificació vertical, sinó també pel que fa a infraestructures viàries, serveis públics, equilibri social i preservació mediambiental.
Algunes projeccions apunten a una possible Andorra amb més de 100.000 habitants, una xifra que podria posar en tensió la seva xarxa viària, el sistema sanitari, pressionar encara més l’accés a l’habitatge i, en definitiva, el model de convivència. Cal recordar que estem parlant d’un país deu vegades més petit que el seu veí immediat, Espanya, i amb una població actual que ja supera els 87.000 habitants i que rep prop de nou milions de turistes a l’any. Davant aquesta realitat, és pertinent preguntar-se: créixer, sí, però a quin preu?
Potser ha arribat el moment de reformular el concepte de creixement. D’entendre’l no només com un augment de magnituds econòmiques, sinó com una millora qualitativa de la vida dels seus habitants. En comptes d’expandir-se de manera desmesurada, potser Andorra hauria d’orientar els seus esforços cap a un creixement més introspectiu, més conscient. Com en el cas d’un ésser humà que, en lloc d’aspirar a una promoció professional, opta per créixer espiritualment, el país podria enfocar-se a consolidar les seves bases: millorar les condicions laborals de la població activa, garantir pensions dignes a la gent gran, reforçar les infraestructures existents, i protegir el patrimoni natural i cultural que el fa únic.
Andorra ja és, per a molts, un referent de qualitat de vida, seguretat i entorn privilegiat. Aquest és un valor afegit que cal preservar. Un creixement incontrolat podria posar en risc allò que ha convertit el Principat en una destinació admirada i un lloc estimat pels seus ciutadans. En definitiva, potser la veritable aposta de futur no és créixer més, sinó créixer millor.
