La Seu d’Urgell és una ciutat petita però amb una estructura urbana envejable i corresponent a una població de més demografia. Passejar per la Seu és molt agradable, però passejar pel centre històric constitueix un veritable delit. Tota la zona del carrer Major i carrers veïns, la Catedral, el Pati Palau i el carrer dels Canonges ofereix un bon temps de passejada urbana, sense rivalitzar amb els cotxes, amb botigues de tot tipus, algunes terrasses per prendre-hi un refresc, i una arquitectura ben notable en alguns sectors del carrer Major i excel·lent al carrer dels Canonges i la nostra preuada Catedral, que encara mereix molta més fama que la que té.
En tota aquesta geografia urbana tan estimada pels urgellencs s’hi ha passat més gana que son al llarg de segles que més que gloriosos han estat rònecs i conflictius. Seria un pecat abominable no aprofitar els grans sacrificis de les urgellenques i els urgellencs que ens han precedit perquè avui no fruíssim del seu obsequi.
El carrer dels Canonges és la joia de la nostra arquitectura civil perquè és el que aprofundeix més en formes de vida, immobles i estructura viària materialitzades en un carrer del sabor de la història, és a dir, del sabor del temps que ha vist transcórrer entre les seves arcades. En aquests moments del segle XXI, els veïns i els comerciants del carrer i els responsables municipals veuen amb preocupació un cicle de decadència en les activitats socials i econòmiques que defensen aferrissadament una dotzena d’establiments de gran personalitat.
Crec que tothom, iniciatives públiques i privades, està d’acord amb redreçar aquest camí. A part de l’ajuntament, que ha de mimar molt especialment les inversions en aquest carrer i al mateix temps aplicar el rigor sobre conductes incíviques que malauradament proliferen als cascos antics, el gran aliat del carrer dels Canonges ha de ser l’hostaleria local, que ha de veure’l com un dels actius imprescindibles per a la curiositat cultural dels nostres visitants.
Cap turista d’un nivell superior al de matar temps fent quilòmetres no ha de marxar de la Seu sense haver-se passejat, entre d’altres llocs que ara no cal reiterar, per aquest carrer ple d’immobles especials. Aquest carrer que, com el bon folklore, parla tots els idiomes i es faria entendre magníficament per un autocar de japonesos.
En aquests esforços hi ha d’intervenir de manera poderosa la voluntat humana. És molt alliçonador parlar amb alguns dels titulars de la dotzena d’establiments que mantenen la vida social i econòmica al carrer i comprovar la seva autoestima per treballar o viure al carrer dels Canonges.
Reflecteixen perfectament el fet que el seu establiment perdria molta personalitat fora dels seus límits. Les seves idees són bones i variades, potenciar l’activitat del mercat, de les fires i la del mercadet de vendes de segona mà d’objectes de la llar, seguir amb l’embelliment floral, l’arranjament de les façanes i els locals…
I una altra idea més controvertida però que té el seu pes, l’obertura de tres o quatre petits bars especialitzats en tapes i amb la professionalitat necessària per a ser dignes d’un entorn tan treballat. El turista, el visitant, agraeix molt entrar en una botiga, en un bar petit, potser, però net i amable. Amb alguna terrasseta a l’estiu que tanqui puntualment a les hores que els veïns necessiten descansar.
Personalment, em vesteixo de turista, sense deixar de ser client dels seus establiments, cada vegada que m’introdueixo al carrer dels Canonges. Habitant a perpetuïtat del carrer Capdevila em sento un estranger moral que veu un paisatge diferent, que el voldria veure molt animat per figures humanes que l’engrandeixen, que esperen ser-te útil quan manifestis alguna necessitat.
El triomf turístic i comercial del carrer dels Canonges seria un excel·lent incentiu per a tots els carrers de la Seu. Qui ens havia de dir que el carrer més vell de la Seu ens podria portar cap a un futur ple de sòlides novetats!
Economista
