Feia molt de temps que no havia vist a un molt bon amic. Viure en una altra ciutat ens ha distanciat massa i les poques vegades que gaudim de la nostra companyia tenim feina per acabar-nos d’explicar la vida universitària. En les nostres trobades anteriors, havia aconseguit evitar el tema i l’ havia esquivat, amb una certa genialitat de qui diu que “el noi del curs és molt atractiu però quina pena la derrota del bàsquet l’altre dia”. Tot i això, aquesta última trobada vaig haver d’abordar el temut “Deixa’m veure qui et tira la canya pel whatsapp”.
I és que lligar ja ha passat a una altra lliga. Els més detractors de la causa acostumem a ser els que el mòbil ens és més molest que útil o els que ballar no és el nostre fort. Els defensors, en canvi, aleguen ser artistes de la paraula escrita, amb molt ritme a les venes -que d’això se’n té- o molts calers a la butxaca -que això s’hereta-. Sigui com sigui, lligar ja no és a les mans de tothom i cada dia més ens impressiona una paraula ben escrita seguida d’algun emoticó ben trobat. Lluny ens queden les cartes i els cafès, i ja ens hi podem posar ben còmodes per observar les cites amb gent desconeguda i enigmàtica, i els facetimes amb l’”amic” a l’altra punta de món.
Ja que tot això de lligar va de paraules i teclats, m’agradaria donar només una pista: ens agrada més que ens escriguin “amor” que no pas “tia”.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
