El pensament positiu és sens dubte una de les millors maneres d’afrontar la vida. Buscar la part positiva de les mil i una aventures que ens depara l’existència és garantia d’equilibri i d’optimisme i, fins i tot, segons destaquen alguns científics, una bona manera de mantenir-se saludable. El problema es troba en poder mantenir-lo actiu davant les circumstàncies del dia a dia. Quan fem cas dels mitjans, hi ha temes en què relativitzar esdevé realment complicat: que si el canvi climàtic, que si la pobresa al món, que si la guerra, que si la penúria alimentària, que si la violència de gènere… Tot un món de desgràcies que procurem apartar de la ment per centrar-nos en la nostra realitat més propera i que, finalment, tampoc està tan malament.
Perquè el cert és que, fronteres endins, tenim un país meravellós, amb un entorn natural magnífic, amb un nivell de vida envejable, en el qual els serveis sanitaris i assistencials són gairebé de luxe, en què la solidaritat i l’administració són els marges que fan que la pobresa no se senti, en el que tot i la voluntat de diversificació, els pilars econòmics tradicionals continuen mantenint la caixa de l’Estat, en fi, tot un ventall de tòpics que quan ho mires de més a prop només són la façana amable d’una realitat més colpidora.
En poques setmanes m’he trobat personalment amb diferents situacions que no he pogut pair per molt pensament positiu que hi hagi volgut aplicar. Com entendre que famílies no trobin un allotjament digne al preu que poden pagar i que ni tan sols puguin anar a viure a la Seu d’Urgell, perquè els preus també hi són desorbitats o no hi ha pisos disponibles? Com acceptar que 14 persones treballadores temporeres visquin en un pis? Com obviar la mort silent i en solitud de persones que han viscut i treballat al país? Com escoltar, sense emoció, persones arrelades a Andorra que et diuen que un cop els seus fills s’independitzin hauran d’emigrar, perquè no hi podran sobreviure per la carestia, i que no entenen que ningú valori allò que ells han aportat mentre es fa un pont d’argent a nous residents que no aporten res més que els seus diners (i encara)? Com assimilar les construccions desfermades amb les runes conseqüents que estem exportant i no pensar en el dia que ens les haurem d’empassar? Com no afectar-se en veure tanta gent per les muntanyes i els camins, tants vehicles per les carreteres, tants turistes fent de tot menys preservar el nostre únic patrimoni comú i no tenir clar que haurien de pagar una taxa turística per compensar l’impacte de les seves passes?
Sí, ja ho sé, el pensament positiu diu que no n’hi ha per a tant, que estem molt bé, que hem de viure en l’ara i aquí, i que si Andorra se n’ha sortit fins ara –ja hi vetlla la Mare de Déu de Meritxell– ho continuarà fent perquè «mentre no ens toqui de massa a prop i anem fent, el temps acabarà per tornar a posar les coses al seu lloc».
Però no n’estic segura i no soc l’única. Cada cop hi ha més inquietud, tant des de dalt de la piràmide social com des de la base. El tarannà de fer l’andorrà ja no és acceptable front a aquestes realitats diverses. La invisibilitat i discreció d’algunes vides ja no ens pot portar a tancar els ulls i alguna cosa hem de fer, a part d’aplicar el pensament positiu.
