Des que vaig saber qui eren i per què es contractaven als xerpes en les ascensions a l’Himàlaia, vaig tenir la sensació que el món era, efectivament, rar, potser injust. Naturalment no fico en aquest judici als muntanyencs que no només respecten com ningú a aquesta gent sinó que els valoren com sens dubte es mereixen. Però hi ha una cosa que segueix sonant malament, donant una imatge del món que no canvia. A les innombrables pel·lícules de la meva infantesa ambientades a l’Àfrica amb caçadors blancs i generalment dolents –imagino que les pel·lícules eren i són un mirall de la realitat– els safaris s’organitzaven sempre amb almenys deu negrets que eren els encarregats de la feina si no bruta, si pesada. Els negrets, com els xerpes, es coneixien els camins, aguantaven les temperatures, carregaven amb els estris, salvaven a la noia en ocasions i posaven la peça del desig a l’abast del blanc que era qui després es feia la foto o es portava els ullals i la glòria.
Aquests dies han estat notícies 12 xerpes morts per una allau de neu. No s’admeten els noms perquè quan mor un xerpa a la muntanya, no sol ser notícia. Aquesta vegada ha estat el nombre , 12 morts i diversos greument ferits, el que ha convertit la tragèdia en una cosa digne d’ocupar un lloc en els mitjans.
Per a nosaltres, els que no tenim ni idea del que és la muntanya, els 12 xerpes com els deu negrets de les pel·lícules, són els extres contractats pels occidentals, gent que es guanyen la vida exposant-se a perdre-la i sabent que mai ocuparan el lloc que realment els correspon en la història gran del poderós Himàlaia. Insisteixo que parlo del comú dels mortals, no dels grans muntanyencs als quals tantes vegades he escoltat parlar de la importantíssima col·laboració d’aquesta gent .
Però la Història s’escriu l’altre banda del món i sens dubte molts saben qui va ser Sir Edmund Percival Hillary, el primer a arribar al cim de l’Everest, però poques vegades se cita Tenzing Norgay, el xerpa que el va acompanyar en aquella gran aventura. Just és reconèixer que Hillary es va bolcar després de la seva gesta compartida en l’ajuda al poble xerpa del Nepal. Però d’això sabem poc.
Tampoc ens ha d’estranyar molt tot això; en realitat no és més que un reflex de com funciona el món i només cal fer una ullada al que ens envolta. Una cosa hem avançat però encara estem molt lluny d’una certa equitat. Estic convençut –com ja he dit– que la mort d’aquests 12 xerpes ha estat notícia perquè són 12, no perquè fossin xerpes. I aquest és el detall que ho entristeix tot.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
