Aquests darrers dies està fent furor a les xarxes l’espot que ha presentat una coneguda marca d’embotits espanyola, que torna a reunir Carmen Maura, Rossy de Palma, Maria Barranco i altres actrius que, en el seu moment, van trencar esquemes a la pel·lícula d’Almodóvar Dones a la vora d’un atac de nervis. L’espot –que pretén denunciar l’estat d’estrès permanent en què viuen les dones– es desenvolupa en el restaurant ‘deliciosa calma’, on es pot gaudir de suculentes menges amb noms plens d’humor –m’agraden particularment el plat ‘tinc potes de gall, i què?’ i l’acompanyament ‘em rellisca’. És una campanya comercial més, però que ha intentat promoure un nou model de dona i un nou model de vida, en acord amb els temps que vivim.
És cert que la saturació d’activitats i l’estrès que comporta no és una qüestió d’avui; gairebé sempre –des de temps immemorials, podríem dir–, les càrregues de les dones han estat feixugues i al llarg dels darrers cent anys s’hi han afegit noves responsabilitats, provocant unes situacions sovint insostenibles. No entraré avui en el perquè ni en el com d’aquests desequilibris: ja sabem que venim del patriarcat amb una societat marcadament desigual, en detriment de les dones i en benefici dels mascles dominants.
Cal dir però que l’actual situació d’estrès gairebé permanent no és només una exclusiva femenina. Si bé nosaltres hem d’aprendre a fer mil equilibris per conciliar feina, família i projectes personals, el cert és que cada cop més homes també pateixen estrès, però per uns altres motius. Com deia fa pocs dies l’Amat Molero Borràs en el seu bloc, els homes s’estan trobant cada cop més abocats a una mena de drama masculino-emocional per al qual no estan preparats i s’enfronten dia sí dia també a preguntes molt diferents de les que podien plantejar-se els seus progenitors: «Què ens passa als homes amb les emocions? Com influeix el gènere en la nostra intel·ligència i desenvolupament emocional? Què hi té a veure el fet de ser homes amb la nostra vivència més íntima i emocional? Quins límits i barreres tenim en aquest món dels sentiments? Com influeix el patriarcat en la nostra socialització emocional?».
Sens dubte unes preguntes interessants, però que no sempre troben resposta, simplement perquè la mateixa societat patriarcal que ha creat els estereotips de gènere que tant han malmès la gent femenina també han causat estralls en la gent masculina. Com es pot fer el pas del model d’home fort, guerrer, independent, centrat en la perpetuació de l’espècie, a l’home sensible, pacífic, corresponsable de la llar i de la família, i emocionalment vulnerable? Com diu Molero: «…visibilitzar, explorar, incorporar i fomentar l’obertura, la consciència i l’expressió de les emocions i els sentiments és, per a mi, una necessitat i aposta vital, personal i política. Estic una mica fart de l’excés de teoria i inconsciència emocional i de les limitacions que el gènere ens imposa en tot aquest món». Perquè, sí, els homes també volen reivindicar la seva part emocional i sentimental sense prejudicis, poder expressar les seves passions i les seves pors sense frens i poder plorar i riure sense vergonya.
Després de tants anys en què les dones intentem conquerir el nostre lloc en el territori masculí, arriba l’hora en què els homes necessiten justament ocupar una part de l’espai que altres homes ens havien reservat i els havien negat.
