Ens trobem ja a pocs dies de saber qui serà el nou president de la República Francesa, immersos en una campanya electoral de segona volta podríem dir que sense precedents. Si bé l’escenari actual pot recordar el de l’any 2002 –en què es van afrontar en segon torn els candidats Jacques Chirac (RPR) i Jean Marie Le Pen (FN)–, quan la majoria dels electors d’esquerra es va agrupar per votar en contra de Le Pen. Fins aquí les semblances; per la resta, la campanya es desenvolupa de forma prou diferent.
Contextualitzant la campanya del 2002, podem recordar el factor sorpresa de la primera volta, en què Lionel Jospin –representant del PS i fins llavors Primer Ministre– va ser eliminat (per poca diferència, també cal dir-ho), tot deixant pas, per primera vegada en la Va República, al Front Nacional, que va irrompre amb molta força. Aquest partit, creat als anys 80, es presentava com d’extrema dreta i nacionalista; el seu líder ja s’havia presentat en eleccions anteriors, sense assolir ni de bon tros els resultats d’aquell any.
La campanya de la segona volta es presentava turbulenta i es va crear un front dit republicà –que agrupava tendències de tot tipus de l’espectre polític– per demanar el vot per a Jacques Chirac. Els partits d’esquerra van iniciar un moviment a les xarxes socials per fomentar el vot dels seus seguidors per a Chirac, «amb guants o amb una pinça al nas» si era necessari –en referència a la seva dubtosa gestió com alcalde de París–; paral·lelament, també es van produir manifestacions ciutadanes per protestar contra la presència de Le Pen en aquella segona volta, amb un eslògan força dur: «vergonya de ser francès». Per la seva part, el FN va convocar accions multitudinàries –algunes carregades de simbolisme nacionalista–, on defensava conceptes variats però sempre «en contra de». Una campanya que va culminar amb la negativa de Chirac a realitzar el tradicional debat televisiu i amb una àmplia victòria de «La France ensemble».
Avui les coses han canviat substancialment. Després de la multipolarització del vot en la primera volta, en detriment del tradicional bipartidisme, han arribat al segon torn Emmanuel Macron, un jove polític que representa el també jove moviment En marche! i que, tot i pouar les seves arrels en l’esquerra francesa, es presenta com un socioliberal, una barreja màgica per acontentar el màxim d’electors. Com a contrincant, l’hereva Marine Le Pen, que continua la tradició del pare i del partit, però amb una imatge positivada i molt propera als treballadors, per procurar atraure votants indecisos.
Aquest cop, però, tot i que molts dels candidats descartats a la primera volta han fet una crida –com al 2002– a votar contra Le Pen, altres han preferit demanar l’abstenció; tot i un moviment ciutadà molt important al carrer i a les xarxes, flota a l’aire un halo d’inquietud. Cal dir que els eslògans dels dos candidats s’assemblen molt, tant que poden confondre: «Ensemble la France» i «Choisir la France»; en els cartells, els respectius retrats mostren l’ombra d’un somriure sobre un mateix blau de fons. A banda de les diferències programàtiques, queda clar que la batalla es lliura a d’altres nivells. Si tenim en compte la crisi, els problemes socials, el terrorisme, el seguit d’informacions que circulen –com la proximitat de Macron amb determinats poders fàctics o la pretesa corrupció de Marine Le Pen–, sembla que en campanya els candidats es troben força igualats.
Només ens cal esperar que, com al 2002, guanyi el mal menor.
