La crisi financera per la que travessen alguns hospitals comarcals, com el de la Seu, ha portat a plantejar esquemes d’estalvi que, en la meva opinió, són equivocats des del punt de vista merament econòmic. No és un estalvi disminuir els serveis hospitalaris en un hospital com el de la Seu derivant malalts cap a l’Arnau de Vilanova, és allò que diuen de vestir un sant despullant-ne un altre. Com es pot pretendre que sigui un estalvi traslladar la despesa dels serveis corresponents a un altre centre?
La resposta immediata que se’m donarà és la de les economies d’escala, és a dir, com més produeixes més disminueixes els costos fixos. Però qualsevol persona, com en el meu cas, que ha hagut d’acudir per tractaments molt seriosos a l’Arnau de Vilanova ha contemplat un establiment sanitari extremadament carregat. On són aquí les economies d’escala? Seria molt fort de sentir dir que provenen d’una atenció inferior, sobretot en els nivells de l’atenció directa al malalt per tractaments sanitaris lleus o per proves preoperatòries.
Si justifiquem l’estalvi sense dir que en lloc d’un producte bo en venem un de mediocre també anem malament. Soc doncs de l’opinió que no hi ha un estalvi econòmic en la concentració a l’Arnau de Vilanova en detriment dels serveis sanitaris oferts pels hospitals pirinencs, en aquest cas La Seu, Tremp i Vielha.
I ara anem a d’altres tipus de factors que tenen molt valor en economia, és a dir, en la butxaca d’uns ciutadans que tenen un dret constitucional a les prestacions sanitàries gratuïtes. I aquí voldria plantejar una analogia, quan un treballador té un accident anant a treballar o tornant-hi, des del moment que surt de casa fins que hi torna té, en principi, el dret de la consideració d’un accident de treball in itinere amb les corresponents compensacions. Llavors, la persona que ha de traslladar-se a un centre sanitari llunyà del seu domicili no té dret a la consideració del desplaçament com a ‘prestació sanitària’? De fet això ja es fa en tractaments com els de càncer o les diàlisis que són compensats a través de desplaçaments pagats per l’ICS.
Aplicar els principis constitucionals al tema sanitari seria rebut amb gran entusiasme, fins i tot, per la ciutadania que manifesta que no s’hi reconeix. Entenc perfectament que això no es pugui fer de la nit al dematí però sí que s’haurien de compensar ja els desplaçaments efectuats per persones ubicades en segments de renda personal molt baixos. Si admetem, doncs, que els desplaçaments formen part plenament de les prestacions sanitàries haurem efectuat un pas molt important.
Aquests desplaçaments poden ser de dos segments bàsics, el dels professionals mèdics i els dels pacients. Els dels primers són importantíssims. Què sentiu quan aneu a l’Arnau de Vilanova i us trobeu en la mateixa cua a gent de la vostra comarca pirinenca?
Tots vosaltres us heu pagat un desplaçament de gairebé tres cents quilòmetres… Quant val això per a la vostra butxaca? Perquè carai no és possible ja que els metges que hagin de fer consultes variades no les puguin programar als nostres hospitals?
I això no és aplicable només en l’assistència sanitària, sinó a molts controls de baixes a la Seguretat Social o a Mútues d’Accidents de Treball o a d’altres activitats que requereixen controls tècnics sense necessitat de maquinària sofisticada. De fet, forma part dels arcans màgics que una societat desenvolupada com la nostra no hagi encara resolt satisfactòriament aquesta qüestió.
Personalment no tinc cap dubte que diputats tan ben situats a la província de Lleida com l’Albert Batalla o l’Òscar Ordeig no hagin fet moltes gestions sobre aquesta temàtica. Però pel que es veu en falten encara moltes més. I aquest diferencial cal trobar-lo en la participació ciutadana, és a dir, exposant aquesta problemàtica d’una manera clara i sense pors, demanant la col·laboració ciutadana organitzada, és a dir, a través d’associacions basades en qüestions mèdiques com les del càncer, diabetis, malalties mentals, senilitats variades i associacions cíviques de tot tipus, les organitzacions territorials dels partits a l’Alt Pirineu i Aran, els ajuntaments, els Consells Comarcals.
Ens cal un clam ciutadà ordenat i pacífic per resoldre d’una vegada aquests problemes originats per una planificació territorial provincial o per una burocràcia enquistada en les seves trinxeres.
Jo crec, perquè ho he viscut, que la ciutadania respondria molt positivament a reivindicacions positives i raonables com les que he exposat. Només hem de vèncer els tics que tenim tots nosaltres de por d’aixafar algun ull de poll de la nostra superioritat o de sentir allunyada de la nostra vida quotidiana la vida de les associacions. Associar-se és bàsic i sobretot, sobretot, superar l’onanisme de la conversa de cafè i la queixa amarga al vent dins de les estimades parets de casa nostra (si és que hi ha cases d’algú, com diria Sisa).
Economista i membre d’APIA Grup Pirinenc d’Opinió
