El filòsof, matemàtic, físic i jurista francès René Descartes va dir en una ocasió: «Els Estats millor organitzats són els que dicten poques lleis, però de rigorosa observança». L’Estat francès ha intentat mantenir viu aquest aforisme del gran Descartes pel que fa a les seves lleis. Com a mostra tenim les lleis que s’han promulgat a França en els últims 14 anys per a combatre la morositat en les operacions comercials entre empreses i entre aquestes i les Administracions publiques. A França abans de la reforma legislativa realitzada per la Loi nº. 2008-776 du 4 août 2008 de modernisation de l’économie (LME), més coneguda com a Loi de Modernisation de l’Économie o inclús per l’acrònim LME, els terminis de pagament es trobaven entre els més llargs de la Unió Europea i de l’Espai Econòmic Europeu. El termini mig de pagament a França era de 66 dies, per la qual cosa superava en nou dies el període mig de pagament de l’Espai Econòmic Europeu que estava en 57 dies. En conseqüència, al rànquing europeu dels terminis de pagament, França se situaven per davant de països com Itàlia (82 dies) i Espanya (86 dies) però darrere d’altres com Regne Unit (52 dies), Alemanya (47 dies) i Noruega (26 dies).
Aquest elevat període mig de pagament en les transaccions comercials entre empreses franceses va tenir com a conseqüència directa l’augment dels comptes a cobrar en el balanç de les empreses subministradores de béns i serveis (comptes de clients) i per tant, augmentar les seves necessitats operatives de fons (NOF) i incrementar el seu passiu exigible a curt termini format pels préstecs i crèdits concedits per les entitats de crèdit i que les empreses proveïdores han hagut de sol·licitar per redreçar les seves tresoreries. Aquesta problemàtica de les finances operatives que tenien les empreses franceses va suposar també una disminució de la seva capacitat d’inversió i de desenvolupament.
En conseqüència, l’objectiu principal de la Loi de Modernisation de l’Économie va ser limitar les necessitats operatives de fons i per tant les necessitats de finançament bancari de les empreses proveïdores franceses que estaven suportant uns ajornaments de pagament superiors als que es practicaven en els països situats al nord d’Europa. La finalitat de la LME era baixar dràsticament els terminis de pagament de les operacions comercials B2B per millorar la situació de les tresoreries de les empreses franceses facilitant un marc legal que els permetés cobrar molt abans les factures de les operacions de compravenda.
La LME estableix que el termini de pagament queda fixat, com a norma general, als 30 dies de la recepció dels béns o de l’execució de la prestació que consistia el servei. No obstant, aquest termini de pagament pot ser prolongat per acord entre les parts contractants sempre i quan l’ajornament de pagament no superi els 60 dies comptats des de la data d’emissió de la factura.
Així doncs, un model a seguir per a lluitar contra la morositat és l’existent a França. La Loi de Modernisation de l’Économie (LME) limita la llibertat contractual de les parts per determinar els ajornaments de pagament en les operacions comercials, ja que l’autonomia de la voluntat en la contractació queda supeditada a la normativa introduïda per la LME. Consegüentment, els terminis de cobrament en les operacions comercials poden ser fixats contractualment pel venedor i el comprador dins dels límits legals i sense infringir la norma. Les disposicions sobre els terminis de pagament han de figurar per escrit en els contractes però, en defecte d’acord contractual, el termini de pagament que de forma automàtica s’aplicarà per defecte és el de 30 dies comptats des de la data dels béns o de la prestació del servei.
Consegüentment, el termini de pagament acordat entre les parts contractants per liquidar les factures no pot superar mai els 60 dies comptats des de la data d’emissió de la factura. El proveïdor i el client també poden acordar un termini de pagament més curt; és a dir, per sota dels 30 dies. A més, es va establir un règim d’infraccions i sancions per a les empreses que con compleixen i que no respectessin els terminis legals de pagament.
Així mateix, fa uns anys es va aprovar la Loi n° 2014-344 du 17 mars 2014 (més coneguda com a Loi Hamon), per aconseguir un major compliment dels terminis de pagament de 60 dies introduïts per la Loi de Modernisation de l’Économie. Aquesta llei va establir noves sancions administratives en cas que un comprador no respecti els ajornaments de pagament.
L’incompliment pot ser penalitzat amb una sanció administrativa de dos milions d’euros, però la multa pot arribar fins als quatre milions d’euros per a les persones jurídiques que siguin reincidents en l’incompliment dels terminis legals màxims establerts per la LME. En el cas de persones físiques que siguin emprenedores o empresaris autònoms, les sancions són de 75.000 euros i poden arribar fins els 150.000 euros en cas de reincidència. Així mateix, estan prohibides totes les clàusules contractuals o pràctiques empresarials que tinguin com a efecte retardar de forma abusiva la data d’inici del còmput dels terminis de pagament i en cas que una empresa deutora les practiqui, se li aplicaran les mateixes sancions administratives que s’han establert per a l’incompliment dels terminis de pagament legals.
Igualment, la Loi n° 2008-776 du 4 août 2008 de modernisation de l’économie (LME) va introduir un article, concretament el 441-6-1, en el Codi de Comerç francès que té com a objectiu imposar als censors jurats de comptes l’obligació d’informar al Ministeri d’Economia sobre els retards de pagament significatius i reiterats imposats als proveïdors que realitzen les empreses, els comptes anuals de les quals auditen.
La Direction Générale de la Concurrence, de la Consommation et de la Répression des Fraudes (DGCCRF), que és una direcció general del Ministeri d’Economia i Indústria, és l’organisme oficial encarregat de la supervisió del compliment dels terminis de pagament. Els resultats d’aquestes mesures per combatre la morositat han estat molt positius, ja que abans de la promulgació de la LME, a França, el termini mig de pagament per a les operacions comercials en l’actualitat està en 44 dies (que recordem que al 2008 estava en 66 dies).
Pel que fa al sector públic, el termini de pagament mig ha disminuït al 2014 situant-se en 28 dies. Una altra reivindicació de les organitzacions patronals i de la PMcM és la creació a Espanya d’un organisme similar a la DGCCRF existent a França (Direction Générale de la Concurrence, de la Consommation et de la Répression des Fraudes) que és una direcció general del Ministeri d’Economia i Indústria i que és l’organisme oficial encarregat de la supervisió del compliment dels terminis de pagament i de la imposició de sancions. La DGCCRF que intervé en nom de l’ordre públic i de l’Estat francès, controla que als creditors francesos no se’ls imposin terminis de pagament anormalment llargs pels seus deutors. Així mateix, la DGCCRF controla als clients que utilitzen centrals de compra a l’estranger amb l’únic propòsit d’escapar de les normes de pagament nacionals.
A més, la DGCCRF vigila que els deutors residents a França paguin als seus proveïdors residents a l’estranger de forma que els terminis de pagaments dels béns adquirits no generin distorsions de competència en relació a la resta d’agents econòmics residents a França. Amb aquesta finalitat, els inspectors de la DGCCRF poden anar als locals de qualsevol empresa i sol·licitar els llibres de comptabilitat, factures i tots els documents mercantils per verificar el compliment de la legislació. Els inspectors de la DGCCRF estan comprovant que no existeixin pràctiques per esquivar les regles relatives als ajornaments de pagament.
Així mateix, a França el proveïdor té dret a reclamar al deutor morós un interès moratori superior a l’existent a Espanya (es calcula sumant 10 punts percentuals al tipus d’interès del BCE, per la qual cosa actualment l’interès de demora és del 10%) i una indemnització de 40 euros per factura impagada al venciment. Els resultats d’aquestes mesures per combatre la morositat han estat molt positius. A l’Estat francès, el 58% de les empreses reclamen de manera sistemàtica o freqüent els interessos de demora. Consegüentment, la màxima pronunciada al segle xvii per René Descartes es pot aplicar a les lleis que combaten la morositat en el pagament de les operacions entre empreses a França. Un paradigma que altres països membres de la Unió Europea haurien d’imitar ja que parafrasejant a Miguel de Unamuno: «Ells ja ho han inventat».
