Hollywood sempre ha brillat per glamur i èxit, però darrere dels focus s’amagava un guió de silenci i abusos. Harvey Weinstein va construir un imperi cinematogràfic i, alhora, una xarxa de dominació sostinguda per la por i els contractes de confidencialitat. La seva caiguda no només va enderrocar un productor totpoderós, sinó que va exposar la impunitat d’una indústria còmplice.
Durant dècades, Hollywood arrossegava un rumor tan persistent com incòmode: el conegut càsting de sofà. Sota aquesta expressió aparentment banal s’amagava una pràctica sistemàtica d’abús, on productors, directors i executius utilitzaven el seu poder per sotmetre sexualment dones que buscaven un lloc a la indústria. Ningú va representar de manera tan brutal aquesta dinàmica com Harvey Weinstein, el poderós productor darrere d’èxits com Shakespeare in Love, Pulp Fiction o El pacient anglès.
Weinstein va ser durant anys un intocable, com ell mateix deia: soc el sheriff d’aquesta ciutat. La seva influència en el cinema era tal que podia llançar carreres o enterrar-les amb una sola trucada. Aquesta posició de poder li va permetre manipular, assetjar i, en molts casos, agredir desenes de dones, emparat en una xarxa de silenci còmplice. Tot va esclatar l’any 2017, quan els diaris The New York Times i The New Yorker van publicar investigacions que recollien testimonis demolidors: des d’assetjament reiterat fins a violacions. Actrius com Ashley Judd, Gwyneth Paltrow, Angelina Jolie, Mira Sorvino i Rose McGowan, entre moltes altres, van narrar episodis que durant anys havien callat per por de represàlies.
Una de les eines més efectives per blindar aquests abusos van ser els acords de confidencialitat (NDAs, per les sigles en anglès). Aquests contractes legals imposaven silenci absolut a les víctimes a canvi de compensacions econòmiques o de la promesa de no destruir-ne les carreres. En la pràctica, funcionaven com a mordasses institucionalitzades: dones que havien patit assetjament o agressió no podien parlar públicament, sota l’amenaça de demandes milionàries. Els NDAs, combinats amb el poder mediàtic de Weinstein i el seu accés a despatxos d’advocats d’elit, van crear una maquinària que transformava el dolor en secret i el delicte en rumor.
El patró es repetia amb una precisió esgarrifosa: reunions privades en habitacions d’hotel, promeses de papers importants, amenaces velades i acords de confidencialitat que sepultaven qualsevol intent de denúncia. Weinstein feia servir tant el seu poder econòmic com la seva xarxa de contactes per blindar-se, mentre advocats, agents i fins i tot companys de professió preferien mirar cap a una altra banda abans que desafiar l’home que podia decidir el destí d’una pel·lícula a la taquilla i als Oscars.
La magnitud de l’escàndol va ser tal que va accelerar el naixement del moviment #MeToo, que ben aviat es va estendre més enllà de Hollywood i va sacsejar múltiples indústries arreu del món. De sobte, allò que abans era un secret a veus es va convertir en una allau de denúncies. El silenci s’havia acabat.
L’any 2020, un tribunal de Nova York va condemnar Harvey Weinstein a 23 anys de presó per delictes d’agressió sexual i violació. Un símbol del poder de la indústria queia en desgràcia, convertit en exemple de com l’abús pot prosperar a l’ombra quan les institucions fallen.
Però seria ingenu pensar que la història va acabar amb el seu empresonament. El cas Weinstein va mostrar com la cultura de la por, els contractes de confidencialitat i la idolatria de les estrelles van generar un terreny fèrtil per a l’explotació. El càsting de sofà no és un mite del passat, sinó un recordatori de com el poder absolut corromp i de com la impunitat permet que l’abús es perpetuï.
Avui, Hollywood intenta reconstruir la seva imatge amb codis de conducta, protocols de protecció i discursos sobre igualtat. Tanmateix, la pregunta és: quan ha canviat realment la indústria i quant és pur maquillatge per a la galeria?
La caiguda de Harvey Weinstein no només va destapar un monstre, sinó que va evidenciar la hipocresia d’un sistema que, mentre celebrava històries d’apoderament a la pantalla gran, permetia abusos darrere dels bastidors. I encara que ara el magnat compleixi condemna entre reixes, la ferida continua oberta.
El més inquietant no és que Weinstein acabés convertit en monstre, sinó que durant dècades fos tolerat com a geni. La indústria que el va aplaudir és la mateixa que va callar, i aquest silenci col·lectiu és la taca que cap catifa vermella no podrà esborrar mai.
