Després d’unes setmanes d’incerteses i d’informacions contraposades, sembla que les veus autoritzades –si més no en l’àmbit públic– aposten per la calma i l’ús de la raó a l’hora de considerar una solució per l’afer BPA. La veritat, però, és que darrera l’aparent calma segueix havent-hi de forma soterrada una angoixa profunda i una inquietud permanent, que tenallen bon nombre de famílies i empreses del país, senzillament perquè aquest afer s’ha transformat en una crisi real d’abast difícil de calcular, els danys col·laterals de la qual ja es fan sentir.
Els primers afectats han estat el Govern i la justícia, que s’han trobat amb una operació de tal magnitud que la presa de decisions i l’enfocament de com afrontar la situació han portat malentesos, crítiques i frustracions.
Altres afectats han esta els accionistes i treballadors de la BPA, que d’un dia per l’endemà s’han despertat enmig d’una investigació policial de gran envergadura, amb la intervenció i el control de la gestió per part del Govern i de l’INAF, l’arrest del seu màxim directiu i la sospita sobre altres treballadors. La incertesa sobre el futur i les conseqüències, com pèrdua del treball, de reputació o de capital, es troben al centre de les seves preocupacions.
Com no pensar en els clients? Tot i el missatge de que això serà momentani i que no hi ha problemes de solvència, la intranquil·litat domina tots aquells que tenen una nòmina o una pensió domiciliada, que necessiten els seus diners per fer front al dia a dia i pagar rebuts, així com l’autònom o l’empresari que han de pagar nòmines i proveïdors, o els petits estalviadors que temen per la seva vellesa.
També es troben amb l’ai al cor les persones i les entitats esportives, socials i culturals que actuen sota la tutela o el suport econòmic de l’entitat o de la seva fundació.
Què dir de la resta de bancs que, després d’uns anys de respir, han vist com alguns mitjans de comunicació estrangers posaven el dit a la nafra i jugaven novament amb la imatge negra del sistema bancari andorrà, més proper al ‘tot s’hi val per guanyar diners’ i ‘més amics de l’opacitat que de la transparència’. En aquest cas, deixant de banda la pèrdua d’imatge, han vist com molts capitals han fugit –i fugiran– dels seus comptes per la por contagiosa, i es temen, si es liquida BPA, haver d’assumir –per solidaritat o per obligació– parcel·les operatives i treballadors, que, com a mínim, faran davallar els seus comptes de resultats.
Tampoc podem oblidar –com deia la setmana passada– el país i els ciutadans que el conformem; la pèrdua d’imatge i la mala reputació ens perjudiquen directament. Està a les nostres mans lluitar per remuntar aquesta imatge, i més enllà de la passivitat del Virtus Unita Fortior, hem de demostrar activa i realment que no som un país de nous rics, de diner fàcil, de desviar la mirada davant la brutícia, de totxana front als monuments, de superficialitat cultural i identitària i, sobretot, convèncer-nos que l’opacitat no té raó d’existir en un país de cel clar com el nostre.
