21 de juny de 2025: una data que jo, igual que milers de tricolors, mai oblidarem. Aquest passat dissabte es va viure un moment per a la història de l’esport nacional. L’FC Andorra, aconseguia, després de perdre l’oportunitat directa un mes abans, l’objectiu que tan lluny quedava a principis de temporada: el retorn a Segona Divisió, després de superar amb èxit un dels play-offs més competitius del futbol actual.
Jo, personalment, vaig tenir l’ocasió de viure-ho en primera persona, juntament amb els més de 300 aficionats que es van desplaçar cap a Ponferrada després de 12 hores de trajecte en bus per viure una nit èpica, independentment del resultat. Deixeu-me relatar, estimats lectors, com es va viure des de les grades, però voldria disculpar-me en avenç, doncs no crec que pugui expressar tan sols amb paraules l’emoció d’aquelles hores que, ara avui ja, són història d’un país.
A les 6 del matí de dissabte començava l’expedició des del Principat, i l’autocar va posar rumb a la victòria, o en el seu defecte, a Ponferrada. Després de moltes hores i parades, vora les 18, els aficionats feien acte de presència a terres bercianes, on diverses banderes i una botzina van anunciar la nostra arribada. Mitjançant una processó, vam arribar a l’hotel on els nostres s’allotjaven, on els càntics i bengales ja van ser presents. Després de les salutacions i els agraïments dels jugadors, es van encaminar a la preparació del duel final, mentre els aficionats notàvem els minuts com a hores fins al partit.
Un cop encaminats cap al Toralín, l’escenari on l’espectacle succeiria, va començar la màgia. Des de molt abans del xiulet inicial, la fúria tricolor va ser-hi més present que mai, amb càntics i aplaudiments. Un cop la pilota es va posar en joc, un pensaria que els nervis ens emmudirien. No obstant això, vam cantar més fort que mai. Cada passada exitosa, cada recuperació, cada aturada de Nico Ratti com si fos un gol, i, malgrat un primer temps on els nostres rivals van posar-nos en problemes, l’equador havia arribat i cap conjunt s’havia avançat al marcador. Quedaven 45 o 75 minuts, i tot per decidir. El segon temps va arribar amb ocasions per a ambdós equips, però sobretot l’Andorra va amenaçar amb un tir al pal que va deixar el Toralín en silenci excepte, com no, la nostra grada, que rugia més que mai.
En aquesta tensió una aproximació de Lautaro a l’àrea rival va acabar amb una falta que es va castigar amb la pena màxima. Entre celebració i nervis, el nostre davanter va agafar distància, va xutar i… va acabar rebutjat per Andrés Prieto, generant un crit d’eufòria de la Ponferradina, que va precedir el silenci en veure que el mateix Lauti havia aconseguit arribar al rebuig i havia enviat la pilota a la xarxa. La nostra grada va embogir. Llàgrimes, crits i aplaudiments van protagonitzar els següents minuts fins que un gol rival ens va caure com una gerra d’aigua, escoltant la celebració berciana que, de nou, va durar uns instants fins que l’àrbitre assistent va aixecar la bandera. Era fora de joc. Era gol il·legal.
En aquell moment, la nostra afició va renéixer i, suportant la tensió de cada aproximació perillosa, cada pèrdua, cada falta en contra, vam arribar al minut 90. L’assistent va aixecar un 6 al marcador digital. Quedaven 6 minuts per la glòria, i en 6 minuts que van passar com 30, l’àrbitre va xiular el final. Ho havíem aconseguit. Ho hem aconseguit. Els jugadors van córrer cap a la nostra zona i, durant més de mitja hora, les llàgrimes i els càntics van posar la cirera a una nit màgica, que va culminar amb un trajecte de tornada de 12 hores en què totes les cares adormides esbossaven un somriure.
Vaig tenir la fortuna de veure i sentir com, durant 96 minuts, afició i jugadors van ser un sol, i és un record que portaré per sempre més dins del cor.
Es deien moltes coses d’aquest equip, que havíem arribat on érem per diners, que no teníem projecte ni afició, que érem un equip artificial. Per aquest motiu, considero que aquesta pot ser una de les dates més importants en la nostra història, perquè hem demostrat que les casualitats no existeixen i que som on mereixem estar. Podria escriure encara pàgines i pàgines, però espero haver transmès fidelment aquesta crònica d’un ascens.
