«Cada ésser humà fou escollit i estimat per Déu molt abans de crear el món, prèviament al bigbang», que podria haver dit sant Pau, si no fos perquè aquesta terminologia és del segle XX. En realitat deu el seu origen al físic teòric Georges Lemaître (+1966), capellà i professor a la secció francesa de la universitat de Lovaina, un dels personatges més famosos i rellevants d’aquesta petita nació del cor europeu. Ja s’entén que si fou un sacerdot catòlic qui encunyà aquesta teoria de l’origen de l’univers, no es podia contradir amb el relat bíblic. En aquest punt, convé recordar sempre que les ciències positives i les humanes, inclosa la teologia i la bíblia, no es poden contradir, perquè parlen de la mateixa realitat. Si algú trobés alguna oposició, seria perquè no ha estudiat suficientment la qüestió, cal anar més enllà, perquè «la fe i la raó són les dues ales amb què la intel·ligència humana s’eleva fins a la contemplació de la veritat!» I aquesta és una fita, la de la veritat, que habita permanentment en el cor humà; de fet, les persones hi dediquem bona part de la nostra existència!
Oi més, la mateixa Bíblia conté almenys dos relats de la creació, tot just començar el mateix llibre del Gènesi, paraula grega que significa, és clar, «l’origen». Així doncs, dues maneres de retratar l’inici de tot plegat, amb sengles capítols primer i segon d’aquesta primera entrega bíblica. Sense anar més lluny, al primer i a diferència del segon, Déu crea l’home i la dona d’un sol cop i alhora, afirmant i manant, alhora que descrivint, «Gn 1,28 sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la»; missió no gens fàcil en aquell any mil abans de Crist, sense màquines ni armes sofisticades, sense potents medicines ni tan sols la penicil·lina, que tardaria encara tres mil anys a ser descoberta, per molt que ja fos allà. Quedem-nos però, que la creació divina suposa que l’ésser humà conté quelcom de Déu mateix (Gn 1,27), quelcom d’inefable, d’etern, diví i indestructible, la seva mateixa imatge, que evolucionarà fins arribar a la seva plenitud a la fi dels temps, quan Déu serà tot en tots (1Co 15,28) i les persones serem del tot semblant a ell. Serà aleshores que podrem veure Déu cara a cara (1Co 13,12), creguem en ell o no.
En canvi, en el segon relat de la creació, un Déu més humà, sembla que es descuida alguna cosa i ha de córrer per esmenar el seu error: la dona, la perfecta companyia de l’home! Aleshores ve quan fa adormir el baró i li extreu una costella, perquè la nova criatura sigui «Gn 2,23 carn de la meva carn i os dels meus ossos. 24 Per això el baró deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona i des d’aquell moment formen una sola carn.» Tothom pot entendre que, en aquell moment, no hi havia ningú contemplant l’acte diví creador, sinó una primera parella humana que distaria molt de la narració en escriptura. En realitat, el Gènesi es troba descrivint el que s’entén per persona humana des de bell inici i per quines raons la realitat i les relacions són com són. Per més inri, afegeix el Gènesi que la nuesa és una condició del respecte, de l’harmonia i de l’amor que regnen en el cor humà mentre s’està en sintonia amb l’univers, amb els demés i amb Déu mateix; una condició aquesta que es veurà sotraguejada des del precís instant de la desobediència, que sempre arriba, més d’hora que tard.
Dos relats de la creació de l’ésser humà, en masculí i en femení, per assenyalar principalment dues coses. Primera, que la persona té quelcom d’irreductible i de diví, que no es pot manipular, ni maltractar, perquè ha estat creada a imatge i semblança de Déu. Segona, que home i dona comparteixen una mateixa dignitat, la mateixa categoria des de bell inici, simplement per constitució, per creació, per la voluntat amorosa divina.
Dos relats de la creació, on el segon resulta ser més antic que no pas el primer, escrit pels sacerdots del temple de Salomó, al segle X aC. Com que eren ells els que editaven el relat bíblic, varen posar el seu al davant de tot, però després no es van poder estar d’afegir-hi aquell altre que s’havia rebut i que provenia de l’experiència primitiva de la travessa del desert, fugint de l’esclavatge d’Egipte. Si el primer relat se’l considera de la tradició sacerdotal, el segon pertany a la jahvista, prenent aquesta etiqueta del nom que es dona, en aquell relat, a Déu mateix: Jahvè; en realitat, el nom impronunciable de Déu, per ser sagrat, per fugir de la manipulació i complir el segon manament de la Llei, «no diràs el nom diví en va». En efecte, és molt fàcil atribuir a Déu qualsevol interès, però parlar-ne amb correcció i justícia, ja és més difícil.
El nom de Déu, el jardí de la creació, l’home i la dona, la missió rebuda al jardí de l’Edèn, una manera d’explicar una història de fe i de sentit encara molt necessària avui. .
Teòleg, escriptor, professor i conferenciant
Menu
Menu
