a l’abril, un article de Vicenç Partal al Vilaweb, relatiu al debat incipient en l’entorn del Papa sobre la conveniència de mantenir el poder temporal de l’Església, va mencionar de passada la situació d’Andorra, en el cas que el Bisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, fos designat nou arquebisbe de Barcelona; al maig, va ser Enric Juliana en un article a La Vanguardia el que comentava com el Vaticà obria una reflexió sobre el seu rol institucional a Andorra, anunciant possibles canvis, amb més o menys temps de reflexió, al voltant del manteniment de la figura d’un copríncep eclesiàstic; després, encara, l’Àlvar Valls comentava l’afer en alguna columna. Però l’article que ha impactat més la ciutadania i ha provocat una allau de comentaris ha estat la tribuna d’Óscar Ribas al Diari d’Andorra, que pel to i la forma deixaven entreveure que potser sí havia arribat l’hora d’una reflexió en profunditat sobre la situació del coprincipat, aventurant-se fins i tot a desgranar les diferents opcions que ens podrien quedar a l’hora d’enfrontar la deserció del copríncep episcopal.
Sense entrar a valorar l’oportunitat o no de reduir, per no dir eliminar, el poder temporal de l’Església –que a mi em resultaria encertat i molt en acord amb l’època que vivim–, la preocupació major s’ha situat al voltant de les possibles solucions polítiques per la sostenibilitat del nostre petit Estat, tot evitant una crisi institucional d’una magnitud molt superior a les que hem hagut d’enfrontar des de l’existència de l’Andorra moderna.
De les opcions de futur plantejades per l’excap de Govern, i sense entrar a analitzar-ne les formes, resulta obvi que els andorrans hauríem de triar entre dos escenaris polítics: el manteniment del coprincipat –que els més conservadors s’han afanyat a defensar com a tradició i identitat indissociables del nostre país–, o la creació d’una república, mantenint però l’estructura d’una democràcia parlamentària similar a la de la majoria dels països europeus –que els més progressistes veurien amb bons ulls.
Si bé aquesta reflexió sembla estar, en boca dels nostres dirigents, a les beceroles, comparteixo amb l’Óscar Ribas un cert optimisme, ja que no deixa de ser intel·lectualment estimulant –i més encara després de l’afer BPA– començar a pensar com podria evolucionar la qüestió. En el vessant positiu hi ha, òbviament, que la decisió hauria d’estar a les nostres mans, com a poble sobirà; d’una o altra manera, hauríem de decidir com volem que sigui la futura estructura institucional del nostre país. També hi hauríem de situar la reflexió necessària sobre la forma definitiva que volem donar a aquesta estructura, cercant la més adequada a la nostra voluntat d’independència política però també d’autonomia econòmica. I encara en positiu –i sense ser exhaustiva–, la decisió ens permetria canviar la nostra Constitució, que, després de més de vint anys de bons i fidels serveis, es mereix una remodelació adequada als temps que vivim en temes diversos, com el sistema electoral, la gestió econòmica del territori, el dret a la vida, etc.
En el vessant més delicat ens trobaríem amb l’absoluta necessitat de transcendir l’Andorra de regnes de taifes controlant els interessos particulars, que tant ens ha perjudicat. ¿Ho aconseguiríem?
