Apareixes assegut a una cadira, lligat de mans i peus, i algú a qui no aconsegueixes veure-li la cara et força el cap i te’l submergeix en un cubell d’aigua fins que perds la respiració. Així, repetidament, pujant i baixant, deixant-te uns segons per recuperar-te per després tornar a endinsar-lo. Quan baixes, no escoltes res, només t’acompanya el bombeig del teu cor, cada cop més accelerat. Quan puges, una veu et crida, tot i que no saps què diu. Primer aferres les mans al plàstic, després les ungles, i arriba un moment en què estàs tan cansat que ja no et resisteixes. En algun punt et deixen anar, no saps quan, perquè has perdut la distorsió del temps i del teu entorn, però pots tornar a inspirar immensament, a omplir d’aire els pulmons, com qui s’agafa a la vida amb totes les seves forces.
Fa set anys em van diagnosticar ansietat, i crec que aquesta és la millor forma que podria descriure com la sento. A vegades em pregunto com serà la vida d’aquells que no la coneixen, o dels que per sort, no la coneixeran mai. Però si alguna cosa he après en aquests set anys és a expressar els meus sentiments, perquè rodejada de pares, d’amics, d’una parella que es preocupa per mi, he d’aconseguir traduir els meus processos mentals a qui no sap desxifrar-los (sincerament, a vegades no m’entenc ni jo). I també he après a acceptar que, per molt que ho intenti, mai podran posar-se al meu lloc, tot i que això costa una mica més.
Una malaltia mental la vius sol, per molts esforços que facin els que et rodegen, perquè només tu saps què se sent quan t’imagines que tots els ulls estan aturats en les teves accions, esperant que t’equivoquis per criticar com vesteixes, com somrius, com ets. Només tu hauràs de marxar d’una festa perquè cada cop et sents més petita entre la multitud, i aprendre a no prioritzar el benestar aliè per por de fer-te escoltar, per por de parlar, per por. També tu hauràs de deixar de castigar-te amb tot allò que no pots controlar, o de preocupar-te per un futur que encara no ha arribat. Hauràs de nedar a contracorrent dins d’un cercle que sempre es repeteix, sense certesa que en puguis sortir. I sí, ho vius sol, tot i que no ho estiguis.
Avui dia, dir que vas teràpia encara està molt estigmatitzat entre els joves, diria que fins i tot més que dir que quan surts de festa consumeixes droga. I el problema amb això és que dificulta explicar els teus problemes a qui suposadament t’hauria d’entendre en aquesta edat, els teus amics. I no perquè no els importis, sinó perquè quan dius que tens ansietat ningú sap què fer amb això. Com si fos quelcom que destorba, que fa pensar, i al que no se sap ben bé com respondre. Però fins i tot els adults tenen por d’escoltar les paraules depressió, suïcidis o ansietat, perquè no existeix l’espai social per parlar-ne.
Recordo la primera vegada que vaig contar com em sentia. Tenia 16 anys i el metge em va receptar té i em va enviar a casa. El mateix va passar amb la segona, i amb la tercera vegada. No entenia com podia ser que fos l’única que pogués veure que alguna cosa no estava anant bé. «És estrès», em repetien, «ja passarà». Mirant enrere, puc assegurar que aquesta falta d’atenció per part d’alguns professionals, no de tots, va ser la que em va ocasionar que els símptomes fossin cada cop més greus, que la bola s’anés fent més i més gran, sense saber com gestionar-la pel meu propi compte. No tothom té les forces per dir en veu alta que està malalt. Per això, és necessari que aquests assumptes es prenguin amb més serietat, sobretot en els més joves.
Una de les conseqüències més greus que ha portat la pandèmia és l’aparició de malalties vinculades a la salut mental. Amb la covid es van aturar molts processos assistencials, com els de recuperació de les persones amb malaltia mental. En conseqüència, s’ha observat un gran increment de consultes per problemes d’ansietat i idees de suïcidi, de desesperança, per problemes d’insomni o d’irritabilitat. A més, els nous casos es detecten més tard i en una situació clínica de més gravetat. Fins quan podem quedar-nos callats enfront d’una pandèmia que només acaba de començar?
Ens trobem en un món regnat pel positivisme, on mostrem costantment el feliços que som, totes les coses que fem, els amics que tenim, i amaguem el més lleig, la tristesa. Però aquestes dues emocions van de bracet, i no podrien existir l’una sense l’altra. Necessitem estar contents per gaudir de la nostra vida, i necessitem estar tristos per valorar els bons moments, analitzar els nostres problemes amb més profunditat i evolucionar. Si durant generacions la tristesa ens ha acompanyat és perquè és útil. L’altre dia vaig escoltar a un psicòleg dir que els científics sempre han intentat esbrinar per què ens surten llàgrimes quan plorem. Quina utilitat tenen i han tingut al llarg de la història? Després d’estudiar-ho, van arribar a només una teoria. Els humans hem sobreviscut gràcies a conviure en grup, i les llàgrimes en són un exemple més. Quan plorem per tristesa, la composició de les llàgrimes canvia i aquestes contenen més proteïna, que fa que es quedin durant més temps a la cara. Així, els altres poden notar-les i preguntar-nos què ens passa. El nostre propi cos ens està dient que necessitem el suport de la nostra comunitat en moments durs. Està bé estar malament, i no hem d’amagar-ho, necessitem compartir-ho, per molt que ningú ens arribi a entendre mai, perquè hem de donar l’oportunitat als que ens estimen, almenys, d’intentar-ho.
Com a societat, penso que ens fa falta esforçar-nos una mica més per acompanyar, per donar la mà a tots aquells que alguna vegada s’hagin sentit ofegats, sense veu. Hem de començar a desestigmatitzar i, sobretot, a prestar molta atenció al divertit de classe, al fill que arriba a casa i es tanca a l’habitació, al que sempre té un somriure a la cara, i al que pensa amb tothom. Necessitem comunicar, per molt que costi, i no quedar-nos amb el dubte. Només fa falta una pregunta: com estàs?
