El Consell General va aprovar, a la sessió de dijous passat, la Llei de regulació dels jocs d’atzar. Han hagut de passar més de 12 anys perquè el cap de Govern entengués que aquesta llei, que ha de permetre tenir casino a Andorra, era necessària per al país.
Dijous el cap de Govern, el Sr. Toni Martí, destacava la fita aconseguida amb aquesta aprovació. Comentari del tot paradoxal venint de qui ve, especialment si tenim en compte que el 2002, quan ell ocupava la presidència del Grup Parlamentari Liberal, va aprofitar l’absència per viatge oficial del cap de Govern, el Sr. Marc Forné, per bastir els suports necessaris per forçar la retirada de la llei. La tornada d’aquell viatge es va precipitar i Marc Forné no va tenir cap altra opció que enterrar la llei que havia de permetre un casino al nostre país. En aquella època, l’oposició frontal a un casino estava formada pel tàndem Martí-Riberaygua.
En aquesta darrera legislatura, per tant, ha resultat grotesc veure com Toni Martí encarregava al ministre Riberaygua que rescatés els dossiers per poder aprovar la llei. Mesos abans que això succeís, però, Riberaygua va optar per dimitir. Sigui com sigui, celebrem que Toni Martí hagi entès, encara que un munt d’anys més tard, la idoneïtat de poder disposar de casino a Andorra.
Una de les queixes majoritàries i repetides de molts dels nostres visitants és la manca d’opcions d’oci en horari nocturn. Un casino, ben regulat, amb una oferta complementària més enllà de les sales exclusivament de joc, com ara espectacles i restauració, pot ajudar a omplir aquest buit.
A més, el casino suposarà una important entrada d’ingressos addicionals per a les arques de l’Estat. A diferència del que passa amb la imposició directa, l’Estat recaptarà milers i milers d’euros d’aquells qui estan disposats a aportar-los, en aquest cas mitjançant el joc, sense penalitzar tota la població amb gravàmens.
Les veus contràries al casino sovint denunciaven que el fet de tenir-ne dispararia les ludopaties i l’addicció al joc. És cert que no ens podem permetre aquesta xacra, però en ple segle XXI a ningú no se li escapa que la gran mobilitat i la societat de la informació fan que un casino sigui a l’abast de qualsevol. És per aquest motiu que les mesures de prevenció davant qualsevol ludopatia han de ser-hi, però els riscos no vénen determinats per l’establiment físic d’una infraestructura d’aquesta mena.
És una llàstima, però, que la llei neixi amb deficiències. S’ha regulat que només pugui existir un sol casino, amb el greuge que això suposarà per a les sis parròquies que es quedin sense l’opció d’allotjar-lo. El sentit comú dicta que s’ubicarà amb tota probabilitat a les parròquies centrals, ja que són les que tenen més afluència de turistes i visitants. És una llàstima, però, que, per dir un indret, el Pas de la Casa no pugui gaudir d’una sucursal del casino, que ajudaria a dinamitzar aquest nucli turístic tan allunyat del centre del país. La llei aprovada és benvinguda, però també és francament millorable.
empresari
Per a més informació consulti l’edició en paper.
