- És una vellíssima i bellíssima persona, fill, germà, pare, padrí… i amic de pocs
ANTONI MORELL
ESCRIPTOR
- Foto: EL PERIÒDIC
Nerviós, inquiet. Esprimatxat, a voltes, quan l’observes dempeus. Cap-closca amb uns quants cabells. Neguitós, molt. Quan parla, el pensament, a vegades, li va més ràpid que la decisió dels sustantius-verbs-adjectius i complements circumstancials. Amb això vull dir que és com una mena de fura sabia i bona. Entremaliada, també !
Apareix i desapareix. Sempre hi és, però, malgrat físicament no hi sigui, sempre hi és present. ¿Com s’ho fa ? És, i aquesta és una qualitat que avui no es troba, fidel, atent, curós amb el que ell considera les seves amigues i els seus amics, malgrat li encanti (saviesa !) saber distingir entre innumerables coneguts, gairebé com tots els estels del firmament, i els amics i amigues . A tots, els tracta de la mateixa manera: ¿serà una faisó pluridimensional de sumar ètica i estètica ?
Però, no ! Certament, no ! L’histrionisme és per a les masses. Ell és una vellíssima i bellíssima persona, fill, germà, pare, padrí… i amic de pocs.
Fa anys, molts i molts, que per primera vegada ens vam dir que algú parlava de l’altre. I que, després seriem veritables, sentimentals interlocutors. Carrer dels Canals. Xalet Arajol, pedra com Radio Andorra d’Encamp. I Basar Montserrat, casa del Martí Martinez, segon pis. Una tuna de Saragossa per al Casimir i per a la Carmina.
Vam viatjar junts fa una colla d’anys. I rodant món, més enllà dels mars, o solcant les aigües de la sagrada i assimilada Mediterrània, és com es coneixen les persones. Després i, abans Casa de la Vall, amigues i amics comuns –algunes i alguns ja ens escolten des d’un altre espai i un altre temps–, acompanyar les nostres respectives mares –Agnés i Carme– i pares –Casimir i Ramon– , i molts silencis, també, esbrossaren el terreny per plantar cultius d’amistat, de persones, amb espais cronològics, no pas d’oblit, més aviat de silenci compartit, per quefers diversos d’un i altre, controlats per un i altre, també !.
La vida a ell, a mi també, ens donà qualitat i quantitat d’hores de conversa, moltes, ¿potser masses ? (jo diria que no: dialogar no ha estat mai perdre el temps), però després, les nenes ja són mares de família, la meva neboda ja és dona cabal, les germanes envelleixen, i són més sabies, potser, i més rondinaires, segur. Però, els dos continuem, no rondinant del temps. A l’inrevés, ensenyant-lo .
És descendent de traginers, com ell mateix diu. És un gran fotògraf, i per això deu «col·leccionar» papers, lletres, quadres, arxius de negatius… Ai! I no col·lecciona l’afecte, perquè aquest mai no és motiu de fons d’armaris. L’amistat consisteix, quan és seriosa, en la vida mateixa, sempre dins de les aigües d’Heràclit. Per això, el Casimir Arajol, té un rebost intangible.
Fa anys que no traspasso físicament la llinda de casa seva, al carrer Les Canals. Certament perquè no hi ha hagut ocasió. Són senzilles circumstàncies de la vida, sense més altres consideracions. Però, mai no oblidaré «la tuna», quan, venint de Saragossa, cantaren els Clavelitos a la Carmina i al Casi. Mentre escric aquesta etopeia ni negra, ni blanca, sempre com la vida plena d’afecte i respecte en el meu cas, la nit cau a Escàs, com una pissarra per escriure amb guix dur i tendre alhora. Ell continua essent descendent de traginers. Bona gent que passaven i tornaven a repassar fronteres sempre inversemblants, autèntiques per als ciutadans, bons pagesos, sempre esperant noves viandes, agricultors, ramaders, homes i dones de carretes…
El Casimir Arajol adora el seu cau –Andorra– on aplega família i amics i, des d’on inicia, i ressegueix essent fidel als seus descendents, nous camins.
Bonic, ¿oi? Per les tendreses inversemblants també ! Mentre hi hagi traginers o descendents, Andorra i el Pirineu no moriran ni aclucaran els ulls per contemplar els nous servadors de les velles petjades.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
