Periodista
La Constitució compleix dissabte 35 anys de vida. I cada dia són més, des de fa un lustre, les veus que reclamen reformes en el nostre text fonamental. I és clar, cada vegada es fan més urgents les reformes, alhora que la Constitució de 1978 es va esquerdant, va sent incomplida en alguns extrems d’impossible compliment i va evidenciant que el temps passa i res, i menys encara un text legal, és immutable. Hi ha premisses incontestables: la Constitució és anterior als ordinadors i a Internet, als telèfons mòbils, a la caiguda del mur de Berlin, a l’euro i a la pròpia transformació de la CEE en l’actual Unió Europea. Tot això ja podria haver escrit l’any passat –de fet, crec que ho vaig fer i l’anterior també. Ara, en aquest 35è aniversari, hi ha, però, raons de més pes per urgir una reforma meditada, i si pot ser consensuada, de la llei fonamental. Espanya es troba immersa en una crisi política agreujada pels casos de corrupció, per les deslleialtats territorials, pel desprestigi de les institucions, dels partits i dels sindicats. Bona part d’aquesta crisi és perquè no s’ha adaptat correctament la vida oficial a la vida real, o, parafrasejant Adolfo Suárez, no s’ha fet políticament normal el que al carrer és normal. Ni es va actuar amb la transparència que la pertinença a les instàncies europees exigia, ni hem sabut ser prou àgils en l’aprovació de nous textos legals adaptats a la conjuntura política, econòmica i moral, del nostre país i els del nostre entorn .
Deia Georges Pompidou que « la mandra és un element motor de la Humanitat». Deixar que les coses es podreixin per no haver d’afrontar a temps i amb mètode és una cosa que acaba tenint un preu molt elevat. Pensar que la nostra Constitució encara té en el seu articulat una exigència de servei militar obligatori gairebé produeix vergonya. Que hi hagi importants polítics que encara defensen que el títol VIII, de les autonomies, continua servint provoca indignació. No es reforma la Constitució per deixadesa, per falta d’esperit de consens, perquè això d’«anar fent» sembla que està en l’ADN de tots nosaltres. Que no s’hagin reformat ni el Senat ni la normativa electoral, ni tantes altres coses és un absurd jurídic i una mica políticament nociu . Molts, des dels mitjans de comunicació, ho estan cridant. L’oposició ho sol·licita i des del propi partit governant, per descomptat sense micròfons, són majoria els que et admeten que sí, que la camisa constitucional es va quedant estreta i que cal fer arranjaments , però com contradir al cap, que ha decidit no moure un dit, renunciar a fer política i, és clar, a qualsevol reforma d’envergadura en la llei de lleis?
Doncs això : que feliç 35 aniversari . Un aniversari en el qual, un cop més , res passarà , com si no estigués passant res…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
