EMPRESARI
Ja fa dies que el Govern d’Andorra va endegar una campanya de comunicació sobre la propera entrada en vigor de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). Amb un mínim esforç, tots hi guanyarem és l’eslògan que s’usa en la campanya i les paraules «mínim esforç» apareixen marcades amb un color diferent de la resta del text. Així doncs, la campanya posa un èmfasi especial a la mínima contribució que l’obligat tributari haurà de fer a les arques públiques, si és que n’ha de fer cap.
D’alguna manera, el missatge subliminal que ara s’intenta transmetre és que, al cap i a la fi, una mínima contribució d’alguns suposarà una gran millora per a tots. Si no fos perquè avui dia vendre duros a quatre pessetes és un discurs ja superat, difícilment la gent s’ho acabaria d’empassar. I el motiu és perquè des del Govern, des que es va treure la figura de l’IRPF de la màniga com per art de màgia, les explicacions que ha venut als ciutadans per justificar aquesta forma impositiva han anat variant constantment.
En un primer moment se’ns va vendre la idea que disposar d’un IRPF era una condició sine qua non per poder rubricar convenis de no doble imposició. El pas del temps, però, ha demostrat que aquest no era un motiu fonamentat, ja que, segons sembla, des d’Espanya i França el que exigeixen és l’intercanvi automàtic de dades. Sigui com sigui, la realitat és que a hores d’ara no tenim encara aquests convenis de no doble imposició amb Espanya i França, però sí que tenim l’IRPF.
Un altre dels arguments usats va ser que aquest tipus d’imposició és dels més justos, ja que tothom contribueix segons les seves possibilitats, tal com marca la Constitució. Ens ho hem de creure, malgrat que tots els indicis marquin el contrari. En principi, el tipus baix de l’impost, el llindar marcat perquè aquells amb rendes inferiors n’estiguin exempts, i les desgravacions previstes poden fer pensar que és així. Ara bé, el fet que s’hagi previst que les rendes més elevades i les grans fortunes tinguin mecanismes per escapolir-se’n, com ara les Sicav, demostra que és una enganyifa. Queda clar que és un impost totalment discriminatori i que recau majoritàriament sobre la classe mitjana.
També s’ha argumentat que és un impost sense afany recaptatori. D’entrada, també es pot pensar que és cert, però hi ha el perill que aquesta figura impositiva, un cop instaurada, suposi un dels elements més a mà pel Govern per incrementar la seva recaptació quan calgui quadrar els pressupostos. Ha passat arreu del món i res indica que nosaltres hàgim de ser diferents de la resta. Tant de bo que no calgui pujar mai els tipus, però dubto que algú s’atreveixi a assegurar-ho. En aquest sentit, la imposició indirecta, encara amb un marge força ampli d’aplicació, hauria de servir per garantir els serveis que tot govern ha d’oferir als seus ciutadans. Del que s’oblida la campanya, és d’explicar què es farà amb els diners recaptats. Es fa un flac favor al ciutadà dient-li que la seva petita contribució farà un gran bé al país sense especificar quin serà. Obviar aquesta informació fa pensar que l’únic que importa és quadrar uns comptes que, en el pressupost per al 2015 amb més de 30 milions de dèficit, no quadren per enlloc.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
