L’ésser humà està carregat de punyetes que dificulten la seva millora com a espècie. L’entorn també afecta, indubtablement, però la majoria de casos tenen a veure només amb la nostra dificultat per posar fi a situacions que ens fan mal, ja sigui individualment o col·lectiva. Un clar exemple és la distorsionada visió que tenim de l’amor en totes les seves variants: de parella, amistat, filial, etc. Per increïble que sembli, encara hi ha molta gent (jove, que encara és més terrible) que valida concepcions abusives i tòxiques de l’amor, com aquella que diu que «qui t’estima et farà patir». Perdona?! Qui t’estima de manera sana ha de tenir com a prioritat voler que siguis feliç i això ja invalida aquesta idea danyina que malauradament té molt a veure amb la vida de moltes dones que han hagut d’aguantar cops i agravis de les seves parelles, perquè era el que els havia tocat, i perquè molt en el fons, si les pegaven o controlaven tots els seus moviments era perquè les estimaven. Quins collons!!!
En el cas del bullying, tot i que a priori pugui semblar que no té res a veure amb l’amor tòxic, en realitat crec que és una altra manifestació més de no saber estimar els altres. A l’escola, les relacions més importants s’estableixen amb els companys; i és la primera oportunitat que els aprenents d’adults han de mostrar si han après a relacionar-se de manera sana en aquesta microsocietat que és l’entorn escolar i respectar l’altre sense que les seves característiques físiques o manera de ser suposi un aspecte al qual agafar-se per atacar-lo ni fer-lo sentir malament.
Aparentment la societat sembla haver entès que l’assetjament escolar no és «cosa d’infants» i des de les institucions que vetllen pel bon ambient escolar s’han creat protocolors de prevenció, així com per actuar en cas de donar-se algun cas de bullying. I això als pares d’entrada ens ha tranquil·litzat perquè hem cregut que han entès que aquest tipus d’amor malaltís no és tolerable i que les víctimes no només són els infants o joves que pateixen bullying, sinó tota la societat. Dissortadament, avui dia és decebedor adonar-se que tot i tenir els protocols, quan hi ha senyals d’alarma, es continua esperant que l’abús es resolgui tot sol i que la víctima aguanti els insults, les vexacions i/o l’atac físic amb paciència. Encara es continua prioritzant l’estima vers l’agressor a qui hem d’entendre en les seves circumstàncies familiars, molts cops desestructurades, per sobre del patiment de la víctima, que ha de solidartizar-se amb el seu assetjador. Encara el bullying s’intenta resoldre com un conflicte on a víctima i assetjador se’ls posiciona des dels centres escolars al mateix nivell de greuge. Encara la solució final en massa casos passa per canviar l’infant o jove agredit de classe o fins i tot d’escola. Entretant, l’agressor roman a l’escola, entenent que la seva manera d’estimar és la correcta o que si no ho és, tampoc això no li suposa un problema en el seu dia a dia, més enllà d’alguna amonestació, negant-los l’oportunitat real d’aprendre a estimar de manera sana que no és altra cosa que fer tot el possible perquè els que ens envolten siguin feliços.
