Mentre alguns afortunats descansen aprofitant les vacancetes de Pasqua, altres segueixen treballant per necessitat i altres no fan ni l’una cosa ni l’altra –perquè no poden–; mentrestant, l’actualitat segueix desgranant un lot de notícies que van de la comèdia al drama, com és habitual.
A casa –com sempre en aquesta època– es calculen els quilòmetres de cua d’entrada i sortida al país, es valora la climatologia propícia o no als darrers dies d’esports d’hivern –o a la floració dels pruners bords–, o si s’han venut més o menys mones, i es passa de puntetes sobre altres qüestions més significatives que ja es reveuran passat Pasqua.
A la veïna Espanya, a banda dels temes religiosos –amb les tradicionals processons– i les qüestions político-religio-judicials que van del riure al plor, es comenta també la climatologia propícia al ple turístic del litoral i els accidents de circulació a les carreteres. A l’altra banda, a França, la campanya presidencial deixa tantes notes d’humor com d’amargor i destaca per damunt de qualsevol altre tema o fait divers.
Malgrat aquesta aparent rutina informativa a la nostra zona geogràfica, més enllà la realitat ha provocat que al llarg dels darrers dies l’alarma hagi anat pujant en veure com es tornaven a despertar els instints més guerrers d’alguns grans estats del món i, concretament, dels Estats Units.
Després dels atacs a Síria i del desplegament de forces –preventiu!– cap a Corea del Nord –que els nord-coreans han interpretat com una amenaça d’invasió i han respost amb una amenaça de guerra total, inclosa la nuclear–, el dia 13 l’armada nord-americana va atacar l’Afganistan amb el llançament de «la mare de totes les bombes». Les notícies més alarmistes i algunes falses sobre una possible contesa internacional han començat a circular per Internet, amb un impacte suficient com per que els darrers dies la cerca a Google de la «Tercera Guerra Mundial» esdevingués tendència en els països anglosaxons.
Mentrestant, algunes –poques– organitzacions recordaven el trist tercer aniversari del rapte de noietes per part de Boko Haram, gairebé 200 de les quals segueixen desaparegudes, mentre altres denunciaven la creació de camps per a homosexuals a Txetxènia o, encara, recordaven els milers de desapareguts a la Mediterrània.
I és que per a la gent normal, la realitat és una cosa i la percepció que en volem tenir n’és una altra. La major part del temps –i a causa de mecanismes d’autoprotecció– tendim a centrar-nos en aquelles coses quotidianes que ens resulten menys pertorbadores, i la majoria prefereix oblidar o passar de puntetes sobre allò que pot ferir la sensibilitat.
Resulta més tranquil·litzador caure en les notícies tòpiques de cada any que endinsar-nos en les injustícies o la barbàrie, i si bé som capaços de signar algun manifest o de donar diners per a alguna causa que ens importi, en el fons no fem més que callar la nostra consciència, tal com si es tractés de les antigues butlles en què mitjançant el pagament d’uns quants diners a l’Església et podies afartar de carn en plena quaresma.
I així anem tirant, amb la bona consciència de qui dia passa any empeny, procurant allunyar-nos de tot allò que podria fer trontollar la nostra comoditat, tancant els ulls sobre la lletjor d’aquest món tot i que en el fons de nosaltres puguem intuir la batzegada.
