Enmig de les habituals i poc engrescadores notícies polítiques i de les depriments històries de guerres o de successos, una de les bones notícies ‘del dia’ és que un veí de Barcelona ha guanyat 31,5 milions d’euros en l’Eurojackpot, un joc que es promou alhora en 17 països europeus, sent aquest el premi més alt que ha repartit l’ONCE en la seva història i que, per primera vegada, es queda a Espanya. És d’aquelles informacions que, si bé no t’alegren el dia, si més no et fan somriure i, perquè no, somiar.
Hi ha hagut moltes publicacions, reportatges i pel·lícules que han reprès aquest tipus d’història per explicar allò que ha estat o que hauria pogut ser. La realitat, però, és –segons les conclusions d’alguns estudis que s’han realitzat prop de guanyadors de jocs d’atzar– que el fet de disposar sobtadament d’una gran quantitat de diners pot transformar una vida, però no aporta forçosament la felicitat esperada.
La majoria expressen haver sentit un gran moment d’emoció i de felicitat en rebre els diners, però les sensacions canvien quan comencen a prendre les decisions per gastar o invertir aquests diners. Molts –pel que sembla– es troben d’entrada amb uns malestars importants al cercle familiar, quan el marit o la muller, als que cal afegir fills, pares, germans, nebots o altres familiars, veuen astorats com el/la guanyador/a no els aporta allò que creuen necessitar o, fins i tot, merèixer.
Un altre problema arriba amb la qüestió tan prosaica de col·locar els diners en una institució financera. La guerra comercial és ferotge a l’hora de veure qui oferirà la millor rendibilitat, el millor fons o la millor assegurança; per a aquells que s’acontentaven amb cobrir l’expedient bancari, tot són embolics i preses de decisions que sempre descontenten algú.
L’altre factor és el laboral: quants guanyadors actius, i una mica farts de la seva feina rutinària, aprofiten el cop de sort per abandonar allò que se’ls hi feia ja carregós? Curiosament, amb el pas del temps –sigui quin sigui el resultats de la bona o la mala gestió dels guanys– no acaben de retrobar una estabilitat o una satisfacció similar a la que, tot i l’avorriment, havien sentit en guanyar-se la vida amb la seva feina.
Finalment, una altre factor –molt humà, i sovint poc tingut en compte– arrabassa part de la felicitat dels guanyadors, quan l’enveja insidiosa es co·lla en la ment d’amics, parents, veïns, o fins i tot desconeguts, i comencen a aflorar la falsedat relacional, les amistats interessades, quan no les amenaces, els robatoris o els raptes…
Si bé en l’ideal els guanyadors somien viure millor, gaudir més de les coses materials i tenir més temps per aprofitar tot plegat (basant-se en les seves experiències passades i en tot allò que havien desitjat), les circumstàncies que els acaben rodejant minen aquest ideal idíl·lic, provocant uns maldecaps que mai a la vida haurien pogut imaginar i minvant la felicitat que algun dia havien pensat assolir.
Ja ho diuen que els diners no fan la felicitat, però bé, somiar és humà, no?
