Alguna vegada t’has aturat a escoltar-te? A estar en silenci amb tu mateix? A dedicar uns minuts o una hora per estar sol, sense telèfon, sense sèries, sense ningú al voltant? Moltes persones eviten aquests moments perquè, en el silenci i sense estímuls, acostumen a emergir pensaments, records i emocions que la distracció habitual ens impedeix veure. Estar en solitud amb un mateix pot ser una de les tasques més desafiadores, però també una de les habilitats més valuoses que podem aprendre. Connectar amb el nostre malestar, ser-hi presents, fer-li espai i dedicar temps al que realment importa ens enriqueix i ens ajuda a viure de manera més plena.
Des de petits naixem amb una capacitat innata per ser al present, per gaudir de l’ara, del moment que estem vivint i sentint. Tot i això, a mesura que creixem activem el pilot automàtic. Deixem de ser a l’ara per viure en un futur constant, sempre pensant en el que hem de fer després, demà o la setmana que ve: anticipant, planificant, programant. Aquesta capacitat natural que teníem a la infància es va diluint amb el ritme frenètic i l’estrès del dia a dia.
Tot i això, en els últims anys, ha ressorgit la idea de parar, de frenar, de reduir el ritme i gaudir més del present. És un intent de reconnectar amb aquesta capacitat innata i entrenar-la novament. Vivim en temps on la competitivitat, la multitasca i la recerca de reconeixement dificulten aprendre a parar. Aquestes pràctiques han esdevingut la norma social, i moltes vegades, parar vol dir no ser productiu i perdre temps. Des de la meva perspectiva, això és un error, ja que aturar-nos ens proporciona benestar emocional.
Saber parar implica sortir de la manera productiva, permetre’ns fer coses simplement perquè sí, perquè ens agraden, perquè gaudim del procés, sense que hi hagi un propòsit extern o una obligació. Significa sortir del pilot automàtic, entendre què ens passa, què necessitem i deixar de viure reaccionant sense un espai interior que ens permeti decidir com respondre davant les adversitats.
També implica posar-hi límits. Les tasques i activitats diàries semblen infinites; sempre hi ha alguna cosa més a fer. Si volem aprendre a parar, és fonamental acordar amb nosaltres mateixos fins on i quan parem. Si no, ens deixarem portar per les circumstàncies i sentirem que no tenim control sobre el nostre temps.
Amb parar em refereixo a reservar un temps per prendre consciència del moment present i apagar aquest pilot automàtic que de vegades ens domina. No necessàriament vol dir deixar de fer coses; simplement, canviar el motiu pel qual les realitzem, que sigui per gaudiment, per interès o per simple plaer.
Aturar hauria d’integrar-se a la nostra rutina diària, trobant aquests petits moments que mantenen el nostre equilibri emocional. Aturar no implica abandonar tot del tot ni estar un mes mirant la paret. Tampoc vol dir fugir en un cap de setmana de vacances sense prendre ni una mesura per millorar la nostra situació; això seria escapar, i en tornar, les mateixes circumstàncies seguiran allà, havent gastat dies valuosos sense un canvi real.
El veritable parar requereix feina, autoconsciència, enfrontar-se a les pors que ens allunyen del nostre propòsit i prendre accions conscients. Els beneficis de parar són nombrosos: ens permeten prendre perspectiva, generar noves idees, millorar la nostra autoestima, integrar allò après i eliminar hàbits tòxics.
Hi ha moltes raons per buscar al nostre dia aquest moment de pau en què només estiguem amb nosaltres mateixos, amb l’objectiu principal de gaudir, cuidar-nos i simplement aturar-nos. Perquè, en definitiva, aprendre a parar és aprendre a viure de manera més conscient, autèntica i plena. .
Fundadora de Clàudia Cornella Leadership
