El que va ser president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, ha dit que la via més fiable perquè el català estigui present a les institucions europees més importants és que Andorra formi part d’aquests organismes.
I sí, és una realitat dir que el català està en part en les nostres mans. Malgrat els esforços dels partits polítics catalans, el català fa poc més d’uns mesos que es parla al propi Congrés dels Diputats (Madrid) i costarà molt que aquesta llengua sigui parlada a institucions europees.
Pressions i pactes polítics (en especial dels postconvergents de Junts) han fet que des del govern i parlament espanyol s’iniciïn tràmits per fer que el català sigui llengua oficial a Europa. Malgrat tot, no hi ha moltes esperances perquè s’assoleixi l’objectiu, i d’aquí venen les paraules del president Torra.
És una realitat dir que Andorra ha estat, és i serà un lloc on el català sempre estarà viu. Els nostres veïns del Sud han viscut episodis de màxima censura i d’opressió; des de la victòria borbònica del segle XVIII i els seus decrets de nova planta, fins a la dictadura de Franco. Els andorrans, gràcies a la seva fe política i institucions, ha aconseguit ser un petit refugi de la llengua. Només cal recordar que a Andorra estava una de les impremtes que difonien textos en català durant el franquisme. També cal recordar que va ser Òscar Ribas qui va realitzar un magnífic discurs en català a institucions internacionals.
Volent-ho o no, els andorrans tenim la responsabilitat d’institucionalitzar la llengua catalana en tots els nivells. Hem carregat amb aquest pes des de temps immemorials i ara no ho podem deixar de fer.
Ara bé, no ho podem fer sols. Cal treballar amb tots els organismes possibles. No podem deixar de costat en aquesta matèria als veïns del Sud. Cal treballar colze a colze per tal de fer que la nostra llengua sigui una referència que vagi més enllà dels Pirineus.
És cert que hi haurà resistències, tant dins del nostre país com a fora d’ell, però cal convèncer a tots els que venen a casa nostra i als voltants que aquesta llengua és la nostra identitat i que aquesta no pot ser erradicada. Cal usar el català com a element integrador i no com a element elitista, la llengua és de tothom i com més la compartim, més viva està i més vius estem tots.
El català no és únicament la nostra llengua, és la nostra manera de ser i de fer. És una peça clau del nostre país i com a tal, tenim l’obligació de defensar-lo i de propagar-lo de forma exponencial, sigui mitjançant la política o bé per camins artístics.
