Bill Gates, Steve Jobs, Mark Zuckerberg, Larry Ellison i Jane Goodall tenen una cosa en comú: en algun moment van girar l’esquena a la universitat. No perquè menyspreessin el coneixement, sinó perquè el marc formal no encaixava amb la manera com necessitaven aprendre. El que els va portar lluny no va ser el títol, sinó l’autodidaxi, la curiositat i la convicció que podien avançar sense demanar permís a ningú.
La relació entre intel·ligència, creativitat i educació formal fa dècades que grinyola. El sistema universitari s’ha venut com l’única via seriosa cap a l’èxit professional, però la realitat és una altra: molts estudiants brillants es desconnecten, s’avorreixen i senten que el currículum respon a un món que ja no existeix. No és que fracassin; és que el sistema no està pensat per a ells.
Ken Robinson ja advertia que les escoles “maten la creativitat” quan uniformitzen el que hauria de ser divers. Altres investigadors han mostrat que, quan els programes no s’ajusten al ritme ni a la curiositat dels estudiants amb alt potencial, l’aula es converteix en una gàbia. El resultat és conegut: desmotivació, sensació de perdre el temps i abandonament acadèmic. No marxen perquè no arribin al nivell, marxen perquè el nivell no té res a veure amb el que són.
A la vegada, el títol universitari ha deixat de ser aquell passaport màgic. Ja abans de l’última onada d’intel·ligència artificial, informes internacionals avisaven que el futur de la feina dependria més de les habilitats que dels diplomes. L’educació formal no avança al ritme de la tecnologia, i molta gent sent que el que val de veritat és el que s’aprèn fent: projectes, comunitats, experiència real.
Amb la IA generativa tot això s’ha accelerat. Els estudis recents diuen que una part important de les competències actuals es transformaran o quedaran obsoletes abans del 2030. Es crearan milions de llocs nous i molts d’altres desapareixeran, amb la IA i el big data al centre del terratrèmol. Enquestes a joves graduats mostren que molts ja perceben que el seu títol val menys perquè moltes tasques les pot fer una màquina. Cada cop més empreses deixen de demanar el “grau de quatre anys” i contracten per habilitats i capacitat d’aprendre ràpid. No és només que la universitat arribi tard; és que el món va tan de pressa que converteix en caduc tot allò que no s’actualitza.
Des de la psicologia, Albert Bandura ho va resumir amb la teoria de l’autoeficàcia: qui confia en la pròpia capacitat per assolir objectius sense certificats tendeix a buscar camins alternatius. Avui, amb informació en línia, cursos oberts i comunitats de codi obert, aquests camins ja no són una excentricitat. Són un ecosistema global. Per a moltes ments inconformistes, internet ofereix llibertat i ritme; la institució, sovint, només ofereix formularis.
Però el mercat laboral continua enganxat a la titulitis. Organitzacions especialitzades han quantificat el problema: milions de persones tenen prou habilitats per a feines d’alt nivell, però queden fora perquè no tenen el títol correcte. És el “sostre de paper”: no importa què saps fer, sinó què pots ensenyar sobre el diploma. Aquest credencialisme ignora capacitats reals i empobreix la innovació.
Al món, però, hi ha moviments que apunten en una altra direcció. Alguns governs han eliminat el requisit de títol universitari en milers de llocs públics i grans empreses han passat a contractar per “skills-based hiring”: descripcions de lloc centrades en tasques, proves pràctiques de feina, reconeixement de l’aprenentatge previ i certificats alternatius. No és ciència-ficció; existeix i funciona. Però encara és una illa enmig d’un oceà de titulitis.
La sociologia fa anys que ho diu: la titulitis no és només una mania, és un mecanisme estructural. Converteix els títols en filtres de classe. Qui pot pagar anys d’estudi compra credencials; qui no pot, queda a la porta encara que tingui les mateixes o més capacitats. La inflació de diplomes obliga a acumular màsters per feines que es podrien fer amb bona experiència i formació pràctica. Els títols han ajudat molta gent a pujar, sí, però quan es fan servir com a barrera automàtica acaben excloent talent que el sistema ni tan sols mira.
Si mirem Andorra amb aquestes ulleres, el debat sobre universitats i feina canvia. En els últims anys hem vist logotips nous, convenis, inauguracions i notes de premsa. Com ja deia Concòrdia quan alertava de la proliferació d’universitats privades, la qüestió no és només quantes en tenim, sinó per a qui serveixen i amb quina qualitat real funcionen. En un món on la IA accelera la caducitat de moltes competències, obsessionar-nos amb la xifra d’universitats i amb el diploma és quedar-nos a la superfície.
De què serveix tenir un país ple de centres universitaris si després empreses i administracions continuen mesurant el valor de les persones només amb crèdits i diplomes? On queden els autodidactes, els programadors formats en comunitats obertes, els creadors digitals que han après a base de provar i equivocar-se, els emprenedors que s’han fet a si mateixos? Aquest talent també és capital andorrà, encara que no passi per una secretaria acadèmica.
Com a andorrà que busca feina, això no és teoria. Tant el meu fill com jo ens vam inscriure al Servei d’Ocupació l’agost del 2025. Vam passar l’entrevista prèvia i ens vam mostrar oberts a feines molt diverses, sovint de salari mínim i en sectors quotidians. En tot aquest temps, a penes hem rebut una o dues propostes. En el meu cas, l’única trucada va ser per a una feina a la fàbrica de cervesa ANDBEER; en aquella entrevista vaig dir que avui es podria gestionar pràcticament tot amb sistemes d’IA i mai més no n’he sabut res. Mentrestant, el meu currículum és públic i consultable a josepguirao.com; alguna cosa sabré fer, no? O potser ja no hi ha feina per als andorrans al nostre propi país?
Aquesta experiència fa pensar que, en la pràctica, el Departament d’Ocupació i Treball pot estar aplicant filtres massa marcats per la titulitis i per criteris acadèmics rígids, allunyats del món real. En plena revolució de la IA, prioritzar el paper per sobre del talent viu no només perjudica persones concretes com el meu fill i jo: té un cost per a tota la societat. Vol dir col·locar uns perfils i descartar-ne d’altres amb criteris opacs, i deixar fora del joc laboral gent amb experiència, capacitat i ganes de treballar.
Per tot això adreço aquesta reflexió a la directora del Departament d’Ocupació i Treball, la senyora Laura Vilella, que depèn del Ministeri de Presidència, Economia, Treball i Habitatge, i a la cap d’àrea del Servei d’Ocupació, la senyora Aurora López, amb qui vaig anar a escola de petit: jo ja era el pallasso de la classe i elles, les empollones; ara són elles qui controlen en bona part el meu accés a la vida laboral i jo puc continuar fent el clown, però el que no és de rebut és que el sistema també faci el pallasso amb el talent del país.
No estem parlant d’un servei simbòlic. Dins del Departament hi ha una cap d’àrea, inspectors, personal jurídic, prospecció laboral i equips administratius. Amb aquesta estructura, és raonable exigir un model de selecció que doni molt més pes a les competències reals i a la trajectòria de les persones, i no només als diplomes, i que obri el sistema a totes les formes d’intel·ligència i d’aprenentatge que Andorra no es pot permetre el luxe de desaprofitar.
Si Andorra vol estar al segle XXI, el pas és clar: el Servei d’Ocupació, l’Administració i el sector privat han d’evolucionar cap a processos on el títol sigui una via més, però no l’únic passaport. Cal anar cap a concursos on es pugui acreditar “títol o experiència equivalent”, amb proves de competències i valorant el que la gent sap fer de veritat. En un país petit, amb un mercat laboral limitat i una IA que accelera l’obsolescència de molts coneixements, aferrar-se a la titulitis no és només injust; és una mala estratègia col·lectiva. Si volem aprofitar tot el talent andorrà, el repte és clar: deixar de confondre paper amb capacitat i començar a mirar, de debò, qui tenim davant.
