Com totes les coses l’origen de les quals es perd en la nit dels temps, el vi està ple de llegendes; de molt belles llegendes, en general. El vi… i cada vi. Entre ells, l’albariño, al qual Cambados retrà homenatge per cinquanta-novena vegada el cap de setmana vinent.
Don Álvaro Cunqueiro, qui si no, va ser un decidit impulsor de l’origen llegendari de l’albariño, portat, deia, pels monjos del Cister allà pel segle XII. Era bonic, i donava molt joc. Però, com diria Néstor Luján, la ciència ha parlat, i precís és callar. I la ciència ha dit que el raïm albariño sembla ser autòcton de Galícia. Jo, si per «autòcton» entenem que és alguna cosa que porta en un lloc moltíssim temps, puc estar-hi d’acord; si es refereix al fet que és originari del lloc en què està, ja tinc els meus dubtes.
El curiós és que, en general, als gallecs els ha fet il·lusió això que l’albariño sigui autòctona A mi, què volen que els digui, m’agradava més situar el seu origen al cor d’Europa, la llegenda que ho emparentava, des del bressol, amb alguns dels millors vins de la Cristiandat.
Recordem. L’Orde del Cister neix el 1090 a la localitat el nom romà de la qual era Cistercium. Avui és Citeaux, abadia situada a la mateixa Côte d’Or, on s’elaboren vins de la categoria dels Montrachet o Meursault, per no sortir dels blancs, elaborats amb la varietat chardonnay, que també té llegenda pròpia que atribueix la seva introducció a França a cert comte de Champagne, Thiébaut IV, que l’hauria portat de Xipre de tornada de les Croades.
Són els monjos els que tenen cura del Camí de Santiago. I part d’aquesta cura era replantar vinyes. Primer, a les valls fluvials de l’Ebre, el Duero, el Sil… Finalment, a la mateixa fi del món, a Finis Terrae, enfront del Mar Tenebrós. És bonic imaginar els monjos transportant amb amor i manyaga els esqueixos de les seves varietats preferides, procedents de la Borgonya o, fins i tot, segons alguns, del Rin.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
