Si sou pares, segur que els darrers dies heu sentit parlar de la nova sèrie de Netflix, ‘Adolescència’, que en poques setmanes s’ha col·locat entre les més vistes arreu del món. I evidentment que no és la primera sèrie que explica una bona història, ni la primera que ho fa amb un llenguatge impecable, ni tan sols és la primera que ha provocat un fort impacte, però si és la primera que ha obert una reflexió sobre fins a quin punt coneixem els nostres fills, la primera que ha provocat un debat tan profund. La sèrie tracta d’un adolescent de 13 anys que és acusat per assassinar a una companya del seu institut apunyalant-la set vegades amb un ganivet de cuina. Però el que realment la fa interessant és que no s’analitzen els fets, sinó que només es qüestiona els motius que porten el jove a fer-ho.
Jo avui no us parlaré de la sèrie, ja que donat el seu fort impacte ha estat més que comentada a tots els medis. Però sí que com a mare de tres nenes amb edats compreses entre els 12 i els 14 vull exposar la meva opinió sobre el moment que viuen els nostres adolescents.
Hi ha un proverbi africà procedent de Nigèria, que diu: “Fa falta un poble sencer per educar un nen”. Aquest proverbi conté la creença que tota una comunitat de persones ha d’interactuar i fer costat a un nen perquè aquest nen es desenvolupi, aprengui i assoleixi tot el seu potencial en un ambient segur i saludable, ja que totes les comunitats fortes tenen unes determinades situacions en comú: estan ben connectades, col·laboren, responen i estan compromeses amb un propòsit comú significatiu. Però, que ha passat amb la canalla que està creixent actualment? Doncs que això no ha estat així.
La vida moderna ha complicat les estructures familiars; en la majoria dels casos, els pares han de treballar tots dos per poder viure, ja que si bé un únic sou antigament permetia pagar una hipoteca, comprar un cotxe i fer unes vacances, sovint senzilles però força dignes, avui dia un únic sou resulta clarament insuficient. En la societat actual es necessiten dos sous, ja no per viure, sinó per sobreviure. En conseqüència, les hores que els progenitors passen, ambdós, fora de casa són moltes, ja que la tan desitjada, i necessària, conciliació ha estat més una utopia que una realitat. I quan aquestes eren les regles del joc, es va afegir a la partida un nou i poderós element: Internet, que va aparèixer quan els Estats Units, buscant una solució en cas que Rússia ataqués la nació, va crear una xarxa de comunicació interna com a part d’una estratègia per tenir accés a la informació militar des de qualsevol punt del país; és a dir, una eina pràctica i defensiva de la qual tothom en desconeixia l’abast final que aconseguiria. I és que el salt quàntic va venir primer amb l’aparició de Google i les possibilitats infinites que això va obrir, i posteriorment amb l’arribada de les xarxes socials, el salt més important en el temps i en la història d’Internet. I en aquestes condicions, els pares dels adolescents actuals hem estat la primera generació a educar sobre un tema en el qual nosaltres no havíem estat educats. I des de la nostra desconeixença, pitjor no ho podíem haver fet. I és que al final hem acabat deixant sols als joves en un espai d’allò més tòxic per a ells. I ara que una part de la lliçó ja la tenim apresa, no podem oblidar-nos de l’actual boom de la intel·ligència artificial, de la que per ara desconeixem a quin port ens conduirà, però val més que ens preparem.
Evidentment que créixer no és fàcil, i l’adolescència és la més complexa de les etapes de creixement, una època d’incertesa, en què fins i tot els problemes menors acostumen a semblar problemes importants. Els canvis en el seu cos i el seu estat d’ànim els fan dubtar de si mateixos i preocupar-se de tot el que fan, de com vesteixen o de com parlen; així com afectar negativament en la seva autoestima. D’altra banda, la imatge corporal només s’aconsegueix en la contínua comparació i contrast amb els altres, raó per la qual tenen l’hàbit de comparar-se amb altres nois i noies de la seva edat; i això, inconscientment, els hi genera pressió sobre si mateixos. I per si tot això fos poca cosa, la pressió social pot inclinar-los a comportar-se d’una certa manera que els doni un sentit de pertinença. En cedir a la pressió dels companys, senten que comparteixen més coses amb ells, la qual cosa amb freqüència els porta a adoptar hàbits que d’una altra manera no els interessarien.
I aquí és on internet, i en especial el mal ús de les xarxes socials, han fet la seva, creant un entorn d’allò més tòxic en uns infants que encara tenen el seu cervell en ple desenvolupament. La socialització en línia és més cruel i més covard que la de contacte, i darrere s’amaguen els perfils més trastornats i amb més ganes de fer mal per minimitzar les seves mancances i els seus patiments. S’envien missatges que de cap de les maneres s’atrevirien a dir a ningú a la cara, i s’estableixen uns codis que poden ser mortífers. L’assetjament digital és més devastador que el que patíem nosaltres a l’escola, perquè el nostre s’acabava a les cinc de la tarda, però a la xarxa aquest no té fi. I això, com passa a la sèrie, pot conduir a assassinar algú, com passa a països com Anglaterra, o en altres casos aquest desbordament extrem és més fàcil que transcendeixi cap al suïcidi, com passa al nostre país i als nostres veïns.
I encara hi ha una nova variable que s’ha afegit a la problemàtica ja de per si complexa, i és que com a rebuf de la darrera ona feminista ha sorgit un univers d’exaltació tòxica, el qual han anomenat manosfera, en una clara al·lusió a la pel·lícula Matrix. Es tracta d’un espai virtual on comunitats comparteixen discursos antifeministes i de supremacia masculina, que inclouen conceptes com el rebuig al feminisme i la nostàlgia pels privilegis masculins tradicionals, incentivant la posició de dominació de l’home sobre la dona, donant a entendre que el que necessita la dona és un home alfa, un home ferm i dominant al qual deu lleialtat i submissió. En aquest discurs es barreja l’èxit, els cotxes, les mansions, les joies, l’estètica, un discurs molt despectiu cap al feble, cap al fràgil, com si ser home hagués de significar que no es pot ser feble. En definitiva, un món que desenvolupa la misogínia digital, organitzada en fòrums, xarxes i diferents tipus de xats.
I amb aquesta radicalització de les xarxes socials, lligada a una mala interpretació del sexe mal après a través d’una pornografia creada expressament per a ús i gaudi dels homes, la tragèdia a la qual ens enfrontem està servida. Psicòlegs i experts en xarxes avisen i reivindiquen la necessitat de regular l’espai digital. I la sèrie només ens fa el primer tastet.
I la gran pregunta és, què podem fer els pares enfront d’aquest panorama? La resposta no és curta, ni fàcil, i aquest article no ens donarà per respondre-la. Està bé educar-los amb valors, però la realitat és que quan socialitzen a través de xarxes, tot el que els hi hem dit, no funciona, i més i tot, la distància entre el que els ensenyem a casa i el que ells veuen que funciona per ser populars i tenir èxit és massa gran. És evident que fins que no canviï la regulació hem de protegir els nostres joves. I tenint en compte tot el que ara ja sabem, per minimitzar els riscos associats a la tecnologia, el primer que s’ha de fer és reduir-ne el consum, i no només el seu, ja que l’exemple és sempre la millor manera d’educar.
I avui acabarem a una frase de qui fou un filòsof de l’educació nord-americà, el cinquè president i canceller de la Universitat de Chicago, i anteriorment degà de la Yale Law School, Robert Maynard Hutchins, que diu: “L’objecte de l’educació és preparar als joves a educar-se en si mateixos durant tota la seva vida”. I és que si a nosaltres ens haguessin preparat per continuar educant-nos, potser internet no ens hauria agafat tan desubicats.
