Per què parlar del carlisme si no som en fòrum d’historiadors? Quin interès pot tenir aquesta possible relíquia al món d’avui? Els lectors recordaran que el carlisme va néixer com a ideologia i com a moviment polític a començaments dels anys 30 del segle XIX. La complexitat de la qüestió fa difícil, però no impossible, de posar-hi dues causes fonamentals a la seva irrupció, tan exitosa, a casa nostra, l’Alt Urgell i a Andorra.
Ho intento: la primera, un moviment per al manteniment de la distribució de poder tradicional, aquí, evidentment ostentat pels sectors liderats per l’església catòlica, els bisbes coprínceps del moment, en primer pla, i la segona, la defensa dels interessos dels sectors populars que s’havien sentit protegits pel paraigües de l’absolutisme monàrquic i de l’assistència social, la caritat, derivada de les institucions religioses.
Cal dir que el gran enemic era la irrupció, lenta però inexorable, del liberalisme polític i econòmic com a nou protagonista de la vida social pirinenca. Potser la paraula irrupció cal matisar-la i substituir-la per impregnació continuada al llarg de gairebé més de cent anys.
Com que hem parlat de l’actualitat del carlisme anem, doncs, al món d’avui. Sense que això constitueixi un precedent, deixem en aquest article en pau a l’església catòlica i anem a la segona causa: la reacció de sectors importants de les classes populars del nostre territori davant de la introducció dels canvis portats pel neoliberalisme.
També anem més enllà de la pura dinàmica política, no oblidem que el carlisme, com a partit polític organitzat, és avui d’ignorat parador i ha passat a formar part, de manera subterrània i a vegades no volguda, de la nostra cultura política. Quins és el sector econòmic que més ha repercutit, potser sofert, l’empenta del neoliberalisme actual? A casa nostra, el sector primari. Que en queda d’aquella pagesia que era l’entramat de la nostra societat? Ben poca cosa. Poques explotacions pageses queden ja a l’Alt Urgell. Poquíssimes, a Andorra. Aquest buit gairebé cultural, quines reivindicacions arrossega? A més, a l’Alt Urgell ens trobem amb el fenomen devastador del despoblament muntanyenc.
Aquest sentiment de desprotecció de l’àmbit rural dels nostres avantpassats decimonònics va penetrant en l’ànim de molta ciutadania alturgellenca, i potser andorrana, en el sentit que origina una ansietat de recuperar la «terra perduda» i incorpora a lèxics reivindicatius el crit –plenament adoptat pel carlisme–, de Visca la terra. Veus raonades defensen que el que cal és tornar a poblar amb pagesia tradicional els espais muntanyencs avui erms i abandonats en l’altar de la globalització agrària i dels preus de fruites i verdures als grans centres comercials.
Aquesta postura, legítima i com he dit, raonada, no deixa de ser una determinada defensa actualitzada dels interessos de les classes populars pirinenques contra les agressions del neoliberalisme, a l’estil, potser una mica metafòricament, «carlista». Aquí hi intervé també, en la meva opinió, un ús massa extensiu, sempre el parany del lèxic, del concepte «món rural», que tenia al nostre Pirineu, un sentit fa cent anys, un altre fa cinquanta, i un altre, ara i aquí.
El lector, arribat en aquest punt, em dirà, i tot això per què? Ho exposo perquè aquest agrarisme tradicional que poden arribar a defensar sectors joves i no tan joves, ens porta a una falsa solució, no s’han de seguir mètodes «carlistes» de retorn al que hi havia, a refugiar-se en fórmules del passat com a propostes per als problemes de despoblament. Cal, penso, mirar endavant i cercar fórmules de futur que compatibilitzin la reactivació de determinats nuclis de població de muntanya, amb la constitució de societats d’esperit cooperativista, no necessàriament dedicades només a fer de pagesos o ramaders, que comptin amb suports tècnics, informàtics, sanitaris, assistencials…
El nostre món pirinenc necessita llums llargues, superar els esquemes que van procurar molta infelicitat (algú encara creu que això era una Arcàdia feliç?) i sobretot fer-ne protagonista impulsora, a l’administració territorial, que per això, com diu aquell, paguem els nostres impostos, sobretot aquells que en paguen, i els feliços mortals que en paguen també, de patrimoni.
