Confesso que la notícia del traspàs d’Òscar Ribas em va impressionar per la força de la desaparició d’un dels pares de la Constitució andorrana del 1993, aquesta fita històrica que consolida el país i el dota d’eines poderoses per superar els problemes del present i del futur. Crec que primer de tot, he de manifestar el meu sentit condol a la seva família i, lògicament, encara que com a modest articulista, a la ciutadania andorrana. Com a ciutadà de la Seu d’Urgell, sempre m’he sentit atret, per motius obvis, per la realitat andorrana, i sempre he cregut que la prosperitat d’Andorra és condició necessària per a la nostra.
El mateix Òscar Ribas, per ser fill de pare no andorrà, no adquirí plenament els drets cívics andorrans fins a l’any 1970. És a dir, que l’Òscar Ribas, en la seva biografia, o en la part que ens en fa conèixer, personifica la vertiginosa evolució, política i econòmica, del seu estimat país. Al llarg del llibre hi sura la preocupació fonamental del seu pensament polític, la pervivència i la consolidació de l’Estat andorrà. Ribas cita l’etapa delicada en què els revolucionaris francesos no volien saber res de coprincipats i que encara sort que Napoleó, al 1806, es va dignar de tornar a acceptar el càrrec de copríncep.
De fet, al llarg del segle XIX i en altres ocasions, com el del triomf liberal a la primera guerra carlina, l’any 1840, amb el bisbe carlista Simó de Guardiola exiliat a Montpeller, la desaparició d’Andorra —cau de carlins—, va anar d’un fil. I es podria anar exposant altres anècdotes històriques, des del copríncep Casañas oferint el coprincipat a Isabel II fins a les revoltades aigües de la guerra civil espanyola. Tota aquesta història pesa en l’ànim del polític Òscar Ribas, que veu clarament que cal institucionalitzar Andorra de manera sòlida i duradora.
Ribas beu de l’experiència del seu oncle, Julià Reig — component del moviment polític renovador de la joventut andorrana als anys de la Segona República i després síndic general de les Valls—, i, des del moment en què li és possible, inicia el camí cap al que serà la Constitució del 1993. La claredat amb què visualitza aquest objectiu serà clau per vèncer els obstacles interiors i exteriors. Interiors, per les resistències de les forces partidàries de l’ordre tradicional —que veuen com a més convenient preservar les institucions andorranes tal com els han pervingut— i exteriors, pels peròs d’uns governs espanyols i francesos molt gelosos de mantenir els seus poders sobre la terra andorrana. Per sort, en la seva lluita política trobarà gent que volen empènyer Andorra cap a la constitució, Josep Maria Beal, Jaume Bartumeu, Jordi Farràs… I la col·laboració inestimable dels coprínceps Joan Martí i François Mitterrand, ambdós partidaris de possibilitar les legítimes i raonables ambicions andorranes.
A partir de l’aprovació de la Constitució del 1993, amb el reconeixement universal, Òscar Ribas farà escoltar la llengua catalana en l’hemicicle més important del món. Endarrere quedaven les suors i les llàgrimes de les intrigues de les ràdios, les indefinicions als tribunals de justícia europeus sobre l’entitat andorrana… A l’espera d’altres problemes com el nou sindicalisme —aquí, amb un sentit record de l’Antoni Roig—, com la urgència de deixar de ser un paradís fiscal, els intents de desenvolupament d’una nova economia més consistent i sostenible…
Dues grans qüestions ens planteja el mestratge de les Memòries. Una, el manteniment del Coprincipat com defensa amb entusiasme l’autor, amb una mirada posada al Vaticà, una altra a l’Elisi, i unes altres no menys secundàries a Madrid i a la Seu d’Urgell. Ribas ens exposa l’afany amb què el rei emèrit espanyol, Juan Carlos de Borbón, desitjava ser copríncep —potser amb un desig inconfessable cap als bancs andorrans— i la relativa fragilitat de la posició del copríncep episcopal, sotmès a demandes indigeribles per al Vaticà. L’altra, la necessària incorporació al sistema fiscal i econòmic de la Unió Europea, una qüestió situada al bell mig del perfeccionament de la Constitució.
Els veïns de la Seu tenim l’obligació de conèixer profundament Andorra. Quan el diputat republicà i exalcalde de la Seu Enric Canturri, va fer, el 5 de juliol del 1934, una important intervenció al Parlament de Catalunya sobre la qüestió andorrana, el síndic general del moment, Pere Torres (a) Tressanet, insatisfet, li va exposar el seu desacord i «que encara el diputat en té més culpa per ser un veí molt coneixedor d’Andorra». I també cal remarcar que el recordat Òscar Ribas defensava una íntima col·laboració amb les comarques veïnes d’Andorra, en especial l’Alt Urgell i la Cerdanya, de la regió fronterera de l’Alt Pirineu.
