Cada 8 de març, Dia Internacional de la Dona, omplim carrers, places i discursos amb paraules grans: igualtat, drets, justícia. Les pronunciem amb convicció, les coregem amb esperança. Però hi ha una realitat discreta, quotidiana, que gairebé mai no puja als escenaris i que, tanmateix, sosté silenciosament una part essencial del nostre món: la cura d’altres éssers vius. No parlem només de criatures, de persones grans o dependents. Parlem també dels animals. I, molt especialment, de les colònies felines que habiten els nostres barris, invisibles per a molts, imprescindibles per a algunes. Les dades i l’experiència directa dibuixen una evidència incontestable: prop del 90% de les persones que tenen cura d’altres éssers vius —a casa o en el voluntariat animalista— són dones. A les colònies felines, la proporció és encara més contundent. Són dones les que hi van cada dia, faci fred o plogui; les que apliquen el mètode CER (Captura, Esterilització i Retorn); les que dialoguen amb el veïnat quan hi ha conflictes; les que treuen diners de la seva butxaca per pagar una urgència veterinària; les que, sovint, assumeixen l’exposició pública davant l’administració.
Darrere d’aquest compromís hi ha convicció, però també cansament. Hi ha estima, però també una certa solitud.
La feminització de la cura no és una casualitat ni una anècdota. Té arrels fondes. Durant segles, cuidar ha estat presentat com una extensió “natural” de la identitat femenina, gairebé com un destí. Però la cura no és un instint biològic atribuïble a un gènere: és una responsabilitat social que ens interpel·la a tots. I mentre no la reconeguem com a tal, continuarà descansant, de manera desproporcionada i poc valorada, sobre les mateixes espatlles. La tasca de les cuidadores de colònies felines és un mirall d’aquesta desigualtat estructural. És una feina sostinguda en el temps, exigent físicament i emocionalment, que massa sovint es desenvolupa en un clima d’hostilitat: amenaces velades, assetjament veïnal, denúncies infundades, menyspreu institucional. Un desgast constant que no surt a les estadístiques, però que deixa empremta.
I encara hi ha una altra realitat, més punyent, que no podem ignorar: la violència vicària masclista que també colpeja els animals. Parlem d’aquella violència que s’exerceix sobre tercers per fer mal a la dona. Durant anys s’ha visibilitzat sobretot en relació amb fills i filles, però cada cop és més evident que els animals de companyia també en són víctimes. Quan un agressor amenaça, maltracta o mata un animal per intimidar la seva parella o exparella, no només comet un acte cruel contra un ésser indefens. Utilitza el vincle afectiu com una arma calculada. Sap on fer mal. Sap que aquell animal és refugi, és companyia, és suport emocional. Fer-li mal és enviar un missatge de control, és perpetuar la por, és recordar que la violència pot arribar fins i tot a allò que dona consol.
Aquesta dimensió ens obliga a ampliar la mirada. No podem parlar de protecció integral de les dones sense incloure els animals amb qui conviuen, sense entendre que el maltractament animal pot ser també una eina de dominació. Algunes legislacions comencen a reconèixer-ho i a incorporar mesures específiques de protecció. És un pas valent, necessari. Però encara insuficient davant la magnitud del problema.
El 8 de març és, també, una oportunitat per posar llum sobre aquestes realitats i per reivindicar que la cura —de persones i d’animals— sigui reconeguda, compartida i dignificada. Les dones que gestionen colònies felines no només alimenten gats. Sostenen un model de convivència basat en l’ètica, la responsabilitat i el respecte per la vida. Defensen, amb gestos petits i constants, una idea profunda de comunitat. Si aspirem a una societat més justa, hem de trencar d’una vegada amb la idea que cuidar és “cosa de dones”. Cal corresponsabilitat real, suport institucional efectiu i reconeixement social tangible. I cal entendre que la lluita contra la violència masclista passa també per protegir tots els éssers vulnerables que poden ser utilitzats com a instrument de dany.
Aquest mes de març, mirem més enllà dels eslògans. Fixem-nos en aquestes dones que, amb discreció i una fortalesa que sovint no se’ls reconeix, cuiden allò que altres ignoren. Escoltem-les. Acompanyem-les.
Perquè cuidar no hauria de ser una càrrega imposada, sinó una responsabilitat compartida. I protegir la vida —tota vida— és, en el fons, una manera de defensar la nostra pròpia humanitat.
