L’any 1984 inauguràvem el nou esplai de la Seu, construït per la Fundació de la Caixa, presidida llavors pel Ricard Fornesa, en uns terrenys cedits per l’ajuntament de la Seu. Puc parlar en primera persona perquè en aquells moments ocupava el càrrec d’alcalde, en circumstàncies un xic curioses. L’alcalde sorgit de les eleccions del 1983, ho era el Joan Ganyet, però com es presentava per diputat del Parlament, va haver de dimitir durant uns dos mesos, i jo vaig gaudir de fet i de dret d’una torna de la meva alcaldia, acabada el mateix 1983. El projecte de l’Esplai va ser realitzat per un tàndem d’arquitectes molt prestigiosos, l’Enric Sòria i el Federic Correa. L’edifici, d’una construcció a base de rajols tradicionals, trencava enèrgicament amb l’estètica del voltant, la Catedral i el Palau Episcopal. A mi m’agradava i em continua agradant; a més els interiors són còmodes i lluminosos.
El primer president en va ser el Joan Escudé, germà del qui fou Síndic General de les Valls d’Andorra. Francesc Escudé. Destaco també la primera presidenta, la Mari Carbonell, a qui molt carinyosament li deien la coronela, o l’entranyable Pere Serra, treballador fronterer molts anys, més conegut com a Peret Bull. I l’actual presidenta, successora del Rafa España, és la molt joveneta Teresa Ferrer Cumella, de cal Custodi de Tuixent i exprofessional sanitària. L’associació compta amb gairebé un miler de socis i sòcies, una base humana que la fa una entitat axial per parlar de la gent gran a la nostra comarca.
Avui, a trenta-cinc anys vista, podem considerar que l’Esplai ha evolucionat d’acord amb les noves exigències socials? Opino que en aquest moment, els serveis que presta l’Esplai a la gent gran de la Seu i a la comarca més propera, són senzillament, imprescindibles. Podríem classificar les seves activitats en tres sectors: el primer, de manteniments mentals, cursets de llengües, taller de memòria, informàtica, tertúlia i debat, coral, teatre, revista Anys Daurats, assessoraments sobre prestacions socials, etc; el segon, de manteniments físics, ioga, pilates, gimnàstica, ball en línia; el tercer, de manteniments lúdics, serveis de bar, jocs de taula –la reina és, com no, la botifarra-, balls de diumenge a la tarda i celebracions de les festes més senyalades. L’oferta és completa i justifica la fortalesa de la base social.
El gran plantejament teòric és com han d’evolucionar esplais com el nostre, per adaptar-se no tan sols a les demandes de la gent gran sinó fins i tot com avançar-s’hi, per contribuir millor al progrés social general. En una paraula, que els esplais no puguin arribar a ser mai espais tancats en si mateixos sinó que s’obrin cada vegada més a activitats socials de tot tipus. Per exemple, recentment, el nostre esplai, la seva presidenta, ha col·laborat activament en una sèrie de trobades amb els candidats de les eleccions municipals per tal de plantejar la problemàtica residencial que tenim a la nostra comarca. Per exemple, el nostre esplai, participa activament, amb el Consell Consultiu de la Gent Gran de l’Alt Urgell, per tal d’aportar idees al 8è Congrés de la Gent Gran de Catalunya que tindrà lloc aquesta tardor. Per exemple, el nostre esplai ha participat activament en la jornada esportiva per a la gent gran celebrada a Andorra.
N’hi ha prou? Evidentment que no. És hora que la societat en general entengui que aquell segment de la gent gran, amb boina, mirant el riu o les obres municipals, esperant el final plàcid de la vida, s’ha acabat. També ho ha d’entendre així el mateix sector de la gent gran que té la sort de disposar de salut suficient. De cap manera podem parar ara, no podem ser tal com administrativament se’ns defineix, classes passives. I l’Esplai de la Seu i tants altres espais s’han de convertir, sense abandonar mai el joc de la botifarra, ni els balls dominicals, en abanderats de la lluita per la defensa de la societat del benestar, de la qual els seus components en són els principals beneficiaris.
