Divendres passat va tenir lloc l’acte de commemoració dels 25 anys de les primeres emissions de l’Organisme de Ràdio i Televisió d’Andorra, una celebració que va voler vestir de llarg una efemèride sens dubte digna de recordar per a moltes persones i per molts motius. Deixant de banda els discursos, els homenatges i els recordatoris merescuts, l’acte central va consistir en l’emissió d’un reportatge que pretenia reconstruir la història de l’ORTA i de la successora, RTVA, en base als records de diferents directors i a imatges recuperades dels arxius de l’entitat.
Com va dir en veu alta, en finalitzar l’acte, un dels assistents de llarga memòria i vivències, «han sobrat algunes coses i n’han faltat d’altres»; no vaig poder més que sentir-me identificada amb el comentari. És obvi que sempre resulta complicat intentar explicar, en 50 minuts, 25 anys d’història, sobretot quan es tracta d’una història rica i plena, no tant en el sentit crematístic de l’expressió, sinó en el nombre d’esdeveniments que s’hi han succeït.
Vaig tenir la sort –no sé si aquesta és la paraula escaient– de trobar-me al Consell de l’ORTA del 1992 al 1994, el segon Consell des de la seva creació; els records d’aquella època, encara que llunyans, no deixen de ser agredolços. Van ser dos anys d’estar i conèixer bona gent, però sobretot de lluita aferrissada per tirar endavant un projecte amb uns pressupostos més que minsos, de discussions inacabables per intentar millorar els recursos tècnics i humans, d’equilibris entre polítics que no entenien la nostra defensa i aposta pel projecte i els successius directors –els benvolguts Josep Maria Sàmper i Joan Muxella– que treballaven per mantenir la màquina engegada i a ple rendiment, o de ser vilipendiats per candidats de diferents forces polítiques a l’hora de cobrir la campanya electoral. També, d’oposició al llavors Cap de Govern –l’admirat Òscar Ribas–, que volia engegar la televisió amb emissions diàries, perquè vèiem que amb els recursos econòmics i tècnics existents tot just es podia sustentar la ràdio, i sabíem que el personal feia autèntics jocs de mans i hores i hores per tal de poder oferir una programació digna.
El Govern següent –i amb nosaltres ja a casa– va engegar la televisió; després de tantes penúries va ploure el manà, i va començar aquell remolí que si bé va portar Andorra a Eurovisió entre d’altres, també va deixar les arques de RTVA a la UCI.
Però bé, el més important és que la nit del 31 de desembre de 1990 va nàixer Ràdio Andorra i que va ser una fita; el què ha esdevingut després serà recordat segons l’experiència i la memòria de cadascun d’aquells que, d’una manera o altra, i hem participat. Desitjo llarga vida a la RTVA, perquè segueixi sent un servei públic; perquè gaudeixi de salut econòmica, de saba creativa i de voluntat de treball del seu personal; i sobretot, perquè informi amb llibertat i independència, que finalment és allò que més valoren els radiooients i els televidents.
