L’1 de desembres és el Dia Internacional de la Lluita contra la SIDA. Aquest dia no és només una data del calendari, sinó un recordatori col·lectiu i una jornada que ens parla de memòria, de dolor, però també d’esperança, de persistència i de dignitat.
Recorden amics, germans, amants, companyes i companys que van marxar massa aviat. Persones que van patir la malaltia i el silenci que la societat els va imposar, que van haver d’enfrontar-se a la por, però sobretot a la vergonya ‘aliena’. Aquest és un dels llegats més injustos del VIH: l’estigma.
També recordem activistes que ho van donar tot, professionals de la salut que no es van rendir, famílies que van estimar contra tot pronòstic. Aquesta lluita és plena de noms que potser no sortiran mai als llibres d’història, però que han canviat vides, i gràcies a ells avui podem parlar d’esperança amb veu alta.
La història del VIH és la història de milers de persones que durant dècades van patir en silenci, que van ser jutjades abans de ser escoltades, i assenyalades abans de ser ateses. Aquest estigma ha deixat una marca profunda, i encara avui persisteix en forma de prejudicis i desconeixement.
Viure amb VIH no és el que era fa trenta anys. Els tractaments actuals permeten que les persones diagnosticades tinguin una vida llarga i plena, i la ciència ens ha regalat una certesa que salva vides i trenca mites: una persona amb VIH en tractament i amb càrrega viral indetectable no transmet el virus. Aquest “indetectable i intransmissible” és un dels missatges més importants del nostre temps, però encara massa desconegut.
Tot i això, el repte continua. Encara hi ha diagnòstics tardans, persones que no s’atreveixen a fer-se la prova per por al resultat o al judici social i joves que no reben educació sexual completa i rigorosa. Encara hi ha barreres invisibles que situen el VIH en un racó incòmode, com si parlar-ne fos una derrota i no un acte de responsabilitat col·lectiva.
Per això l’1 de desembre és tan necessari per recordar que la lluita contra la SIDA no és només científica, sinó humana. Que no s’acaba en una consulta, sinó que continua als carrers, a les escoles, a les llars i als espais públics on es construeixen els valors d’una societat. La lluita contra el VIH és, en definitiva, una lluita contra la discriminació.
Aquest dia també és una invitació a recordar a totes les persones que ens han deixat massa aviat, que van lluitar fins al darrer moment, que van obrir camí perquè avui altres persones puguin viure.
Sabem que la ciència no només salva cossos, sinó també dignitats. Avui sabem que viure amb VIH és compatible amb viure sense renúncies. Però encara hi ha massa mirades que jutgen, massa silencis que fereixen.
Avançar com a societat vol dir posar la ciència al centre. Vol dir garantir l’accés universal a la salut, promoure la prevenció (PrEP) com una eina eficaç, reforçar els programes de detecció precoç i garantir que ningú quedi enrere pel seu origen, identitat, situació econòmica o condició personal. Vol dir parlar-ne sense por, sense tabús i sense moralismes.
Un futur sense SIDA és possible. La història recent ens ho ha demostrat: quan el coneixement, la solidaritat i la voluntat política avancen de la mà, les societats són capaces de transformar allò que semblava immutable. Aquest futur, però, requereix compromís, educació, recursos i sobretot empatia.
Aquest 1 de desembre ens recorda que la lluita no és només mèdica, sinó profundament humana. Que no es tracta només de prevenir infeccions, sinó de guarir ferides que no surten a cap analítica: la por, el rebuig, la solitud. Ens recorda que darrere de cada diagnòstic hi ha una vida que necessita ser escoltada i acompanyada, no qüestionada.
