És el cap de Govern més jove de la història d’Andorra i el primer a encapçalar un Executiu de coalició. Ha decidit canviar la gran taula ovalada del despatx per l’antiga, rodona i amb quatre cadires. Amb tot, té clar que els grans reptes de país que té pendents no són pas petits. L’acord d’associació amb la Unió Europea o el futur del sistema de pensions en són dos exemples.

–Encapçala un Govern paritari i més jove que l’anterior Quins canvis comportarà això a nivell pràctic?
–Crec que la forma de governar la imprimeixen les persones d’una manera determinant. A partir del moment en què hi ha un relleu de persones és evident que se’n derivaran canvis, especialment perquè es tracta d’un Govern de coalició, el que implica que s’implementaran accions que formaven part del programa polític de DA, però també de Liberals i de Ciutadans Compromesos. També perquè hi ha hagut un relleu generacional important des de dalt fins a baix. Hi ha determinades qüestions a les quals nosaltres hi volem donar una importància que potser no han tingut en els últims anys, com és la qüestió de la participació ciutadana o l’aposta per la igualtat.

–Han rebut moltes crítiques per l’alt nombre de ministres i secretaris d’Estat que s’han nomenat. Vostès defensen que malgrat haver-hi més càrrecs la despesa augmenta molt poc. 
–Les coses no les podem analitzar d’una forma seccionada, hem de tenir una visió global. Aquí el que compta és si hi ha una despesa superior en concepte d’alts càrrecs. I els alts càrrecs no només són els ministres i els secretaris d’Estat, també són els directors, el personal de relació especial, tot una sèrie de persones que a vegades cobren tant o més que un ministre o un secretari d’Estat. Si valorem el total de despesa en concepte d’alts càrrecs estem en una xifra molt equivalent a la que hi havia amb anterioritat. Crec que això en el marc d’un Govern de coalició està perfectament justificat i es pot explicar perfectament. Per exemple, teníem tot una sèrie de persones que tenien un sou equivalent als secretaris d’Estat i que eren directors generals. És una figura que la Llei de la Funció Pública vigent no contempla i, per tant, les hem substituït en algun cas per secretaris d’Estat. També hem reduït substancialment els càrrecs de relació especial i en aquells que encara tenim, hem prioritzat les persones de nacionalitat andorrana. 

–Considera, doncs, que el nombre d’alts càrrecs actuals està justificat? 
–El creixement de secretaries d’Estat obeeix en molts casos a una voluntat política i estratègica. Una Secretària d’Estat d’Afers Europeus té un dossier prou important com per tenir una persona amb rellevància política d’aquestes característiques; una Secretaria d’Igualtat i Participació Ciutadana, que crec que era una reivindicació d’una part de la nostra ciutadania que havíem d’atendre; i crec que la de Telecomunicacions i Infraestructures també era important, perquè si podem dir que hi ha hagut coses que no van sortir prou bé la passada legislatura era al voltant de les infraestructures. Per tant, un reforç en aquest sentit era important. Un secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat també era important perquè era una de les nostres apostes fortes per als propers quatre anys. Crec que el que és més important és que en definitiva no hi ha hagut un creixement de la despesa en alts càrrecs i si n’hi ha hagut en determinats alts càrrecs com en els secretaris d’Estat ha estat justificat per una qüestió de fons i no per una voluntat de repartir cadires. «Governar en solitari i tan lluny de la majoria absoluta era un suïcidi polític. Estava condemnat al fracàs aun o dos anys vista»

«Governar en solitari i tan lluny de la majoria absoluta era un suïcidi polític. Estava condemnat al fracàs a un o dos anys vista»

–El pacte per un Govern de coalició també ha aixecat veus discordants  tant dins de DA com dels Liberals. 
–Jo entenc que hi pugui haver un cert desencís i fins i tot una certa crítica entorn d’aquest aliança però a mi quan m’ho expressen aquestes persones també els hi formulo una pregunta: a quina tessitura estàvem i quines opcions teníem? Gairebé tothom, fins i tot les persones crítiques amb el pacte poden entendre que governar en solitari i tan lluny de la majoria absoluta era un suïcidi polític. Estava condemnat al fracàs, a un o dos anys vista com a màxim. Del que es tractava és de garantir l’estabilitat i la governabilitat del nostre país durant quatre anys per dur a terme un projecte polític que creiem que és el millor pel país i sobretot per abordar grans reptes que mereixen una resposta immediata: la qüestió de la Unió Europea, de la viabilitat de les pensions, la qüestió de la salut pública... Aquests reptes no es podien afrontar des d’una posició de feblesa. Per tant, jo crec que hem fet un acte de responsabilitat política i de generositat. I malgrat a curt termini es pot no entendre, serem capaços de demostrar que aquest pacte funciona, que sabem governar, que sabem entendre’ns més enllà de les nostres adscripcions polítiques i al final això la ciutadania també ho veurà. 

–Els preocupa de cara a les comunals que el pacte els passi factura?
–Hem de saber distingir les coses. Aquí del que es tractava era de garantir l’estabilitat i la governabilitat del Govern. I això està garantit i ben articulat per durar a llarg termini. La realitat de les comunals és totalment diferent. I per això el que estableix el pacte de Govern és que en matèria d’eleccions comunals siguin els comitès parroquials respectius els que decideixin si d’acord amb l’idiosincràtica de la seva parròquia és oportú o no replicar el pacte. Nosaltres no hi hem d’interferir més enllà d’intentar que no es puguin articular pactes alternatius que realment puguin posar en risc l’estabilitat i la governabilitat. Ara bé, si en alguna parròquia per qüestions d’habilitat personal o fins i tot de projecte polític parroquial es considera que aquesta aliança no és possible i que, per tant, els partits han d’anar per separat, ho haurem de respectar. 

«No interferirem en les eleccions comunals a menys que es puguin articular pactes que posin en risc l’estabilitat del Govern»

–Els preocupa que el sector crític liderat per Toni Martí els pugui restar vots o fins i tot formin un nou partit?
–Crec que aquest sector crític com a tal no existeix. Hi pot haver persones que puntualment no hagin vist amb bons ulls aquest pacte o que emetin reserves al seu tomb i, per tant, considerin que això no s’ha de replicar a escala parroquial. Per això, repeteixo, el comitè parroquial decidirà el que cregui que convé més en cada cas i nosaltres no hi interferirem. 

–Se’ls ha acusat d’haver gestat el pacte amb L’A abans de les eleccions. 
–Que els que ens acusen expliquin en base a quines raons sostenen aquestes teories de la conspiració. És una evidència i no cal ser massa llest per adonar-se que això no és així. La primera vegada que em vaig asseure per parlar amb el senyor Gallardo va ser passades les eleccions. Per tant, les acusacions no tenen cap tipus de sentit. A més, voldria dir que tot plegat ha sigut una pantomima. Ells tenien un pacte preelectoral a escala territorial amb el PS i nosaltres ni ens plantejàvem que aquest escenari de coalició pogués ser possible amb Liberals, i és per això que vam prioritzar en un primer moment l’opció de terceravia. El pacte finalment amb L’A es va anar forjant poc a poc un cop passades les eleccions com a conseqüència del fet que ells van tenir alçada de mires i van veure que en una situació de minoria parlamentària era necessari garantir la governabilitat. 

«La formació de Pintat no estava disposada ni a donar suport a la investidura, ja no li dic als pressupostos»

–I què va passar amb terceravia? 
–Terceravia, que a priori ens semblava que havia de ser un pacte més fàcil de fer, finalment no va ser així. La formació de Josep Pintat no estava disposada ni tan sols a donar suport a la investidura, ja no li dic als pressupostos que poguéssim presentar cada any. Amb Ciutadans Compromesos, en canvi, sí que és cert que va ser diferent perquè és veritat que ja hi havia hagut converses anteriors i fins i tot una explicació pública que explicava que ells donarien suport al partit que estigués en disposició de governar i que estigues dins del seu espectre ideològic. 

–Un altre tema recorrent que fa temps que està sobre la taula i que ja no es pot eludir més és el futur de les pensions. Els pensionistes es queixen que són baixes, però al mateix temps les reserves s’esgoten... 
–Tal com ja vam fer aquest any, la idea és que durant quatre anys s’actualitzin les pensions per damunt de l’IPC. Ho haurem d’anar calibrant perquè tampoc sabem ben bé quin serà l’IPC però, en tot cas, del que es tracta és d’anar revaloritzant les pensions per sobre de l’increment del cost de la vida. Si això ho fem progressivament, el que aconseguim és donar més capacitat adquisitiva als pensionistes i al mateix temps ho fem de forma prudent i sostenible per la seguretat social. Perquè no podem oblidar que paral·lelament tenim un altre problema que és de la sostenibilitat, per tant, si anem carregant cada vegada més la seguretat social, ens trobarem que potser ara incrementarem molt les pensions, però la data de caducitat de la branca de jubilació arribarà abans i en comptes de tenir 10 o 15 anys de marge, si no fem les reformes oportunes, potser d’aquí cinc anys ens quedem sense reserves. Hem, doncs, de ser responsables i no dir el que tothom vol sentir en el moment actual sense posar la mirada a llarg termini. Un bon governant també ha de tenir això present. 

–Tenen ja sobre la taula un calendari per a les reformes? 
–Hi estem treballant. Hem decidit que qui liderarà el paquet de reformes en matèria de sostenibilitat de pensions serà el ministre de Finances amb la col·laboració del ministre d’Afers Socials. Estem començant a treballar el  document que hauria d’assentar les bases d’aquest pacte d’Estat i en breu el presentarem als altres grups polítics per introduir també les seves aportacions. Pel que fa a la sostenibiliat del sistema de pensions, en principi el mes d’octubre tindrem un nou estudi actuarial que ens farà una radiografia de la situació actualitzada i a partir d’aquest moment ens haurem de seure totes les formacions polítiques, en tot cas així ho espero, per debatre i consensuar aquelles mesures que haurem de tirar endavant. No podem fer més pegats ni allargar la vida del sistema durant un dos o cinc anys, sinó que haurem de ser ambiciosos, encara que això pugui tenir un cost electoral. 

–L’estudi actuarial de l’octubre, però, no s’espera que porti nous horitzons a la problemàtica. De fet, la CASS ja ha dit per activa i per passiva que cal actuar i les opcions són les que són... 
–No cal ser massa clarivident per adonar-se que evidentment tornarà a ser un toc d’atenció sobre el previsible esgotament a mitjà termini de les reserves de la branca de jubilació i sobre la necessitat de prendre en consideració molt seriosament aquelles mesures que ja va formular en el seu dia el consell d’administració de la CASS. Sense voler prejutjar la feina d’aquest grup de treball que s’haurà de constituir, el més raonable crec que seria agafar de forma moderada i equilibrada totes i cadascuna d’aquestes mesures i intentar-les implementar. Perquè si només ens basem en una d’elles tindrà un impacte molt fort per una part de la ciutadania i, en canvi, si som capaços de trobar un terme mig i adoptar-les totes o gairebé amb un abast moderat, al final farem que la càrrega de la modificació del sistema de pensions sigui suportable de forma equitativa. 

«Actualitzarem les pensions durant els propers quatre anys per sobre de l’increment del cost de la vida»

–Fa poc coneixíem el llindar del 25% de la pressió fiscal, xifra que la CEA sempre ha demanat que no es sobrepassés per no perdre competitivitat. 
–Crec que no ens hem d’obsessionar amb aquesta dada. Bàsicament perquè ja hi ha hagut anys que hem superat el 25%. El que seria preocupant és que veiéssim un increment progressiu i estable d’aquesta pressió cap amunt. Però al final ens movem amb xifres molt similars els últims exercicis. A més, nosaltres mantenim intacte el nostre compromís de no incrementar la fiscalitat i fer una política de rigor pressupostari. Per això, quan parlem de pensions, quan parlem de salari mínim, hem de ser molt raonables perquè el que no podem és voler-ho tot. És a dir, no incrementar els impostos però incrementar la despesa pública. 

–Parlem d’Europa. Ha decidit agafar personalment les regnes de les negociacions amb l’ajuda de Landry Riba. En quin punt estan i perquè ho lidera directament el cap de Govern?
–Em va semblar que era una qüestió suficientment estratègica i transversal com perquè depengués directament del cap de Govern. El Ministeri d’Afers Exteriors ja té de per si, amb independència d’aquest acord, molta feina damunt la taula, i ara encara més amb l’organització de la cimera iberoamericana. Vam creure necessari  crear una secretaria d’Estat d’Afers Europeus específicament destinada i orientada no només a negociar convenientment l’acord d’associació perquè sigui el més beneficiós possible per Andorra, sinó a fer tot una tasca de divulgació i participació ciutadana que permeti a la gent conèixer la realitat del nostre procés d’aproximació a Europa. 

–En campanya se’l va acusar d’amagar informació en relació a les negociacions amb Brussel·les. 
–Una vegada més es demostra que jo no vaig dir res que no fos cert. M’agradaria que en algun moment hi hagi una rectificació en aquest sentit perquè molts responsables polítics van dir que s’estava negociant a les esquenes de la ciutadania o sense haver-ho consultat amb els responsables polítics i ara es demostra que això no és cert. Estem en el punt que ja vam explicar. Només s’ha negociat, i de manera provisional, el marc institucional, del qual queden quatre serrells per acabar de tancar, i la lliure circulació de mercaderies. Ara tot just comencem a negociar lliure circulació de persones, lliure circulació de serveis i lliure circulació de capitals. Nosaltres evidentment assumim els principis comunitaris perquè sinó no té sentit negociar un acord d’associació, però també intentant explicar la idiosincràsia andorrana per intentar tenir determinades especificitats que per nosaltres són clau. I per tenir més força ho volem fer sota el paraigües d’un pacte d’Estat.