El Govern va iniciar a principis d’any el procés perquè Andorra pugui formar part del Fons Monetari Internacional (FMI). Al llarg d’aquests mesos el debat s’ha posat sobre la taula i han aparegut veus crítiques amb la decisió, especialment quan s’ha començat a valorar quin seria el cost d’aquesta adhesió. Justament fa pocs dies s’ha fet pública la contractació de l’economista espanyol David Vegara perquè elaborés un informe sobre l’encaix del Principat en aquest organisme internacional.
Un informe que ja està redactat (de fet està datat del juny del 2018) i al que ha tingut accés EL PERIÒDIC. En el document, titulat Andorra: reforçant l’economia davant de possibles ‘shocks’, Vegara fa un repàs dels efectes que la crisi econòmica ha tingut sobre els països, així com les institucions financeres, a més de valorar, en el cas concret d’Andorra, els efectes que la crisi BPA ha tingut sobre el sistema financer. En aquest sentit conclou que tota aquesta situació ha posat de manifest «la necessitat que els sistemes financers disposin de mecanismes de suport financer que actuïn en situacions d’estrès, quan es necessita liquiditat o finançament i el mercat no la proporciona». En llenguatge planer, disposar d’un salvavides per a moments de dificultats.
Suport exterior
D’aquesta manera es considera que s’ha fet evident que la pertinença dels països a institucions internacionals especialitzades en suport financer a països en dificultats, com pot ser l’FMI o el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) «ha ajudat molts d’ells en moments crítics». Així, afirma que per a un país de les dimensions d’Andorra i amb la importància del sector financer, seria «molt convenient disposar d’un suport exterior que reforcés la reputació i les capacitats internes i que, en conseqüència, limités la possible percepció de limitacions o debilitats que els inversors internacionals poguessin tenir. En aquest sentit, apunta la possibilitat, si bé dificultosa, de tenir supervisió compartida de les entitats del país amb un país tercer».
El document, que exposa una perspectiva bàsicament positiva sobre l’entrada d’Andorra a l’FMI, no concreta quins serien els avantatges específics per a Andorra, però sí que desgrana el seguit d’avantatges i beneficis que, de manera genèrica, podria suposar per al Principat fer aquest pas. Malgrat que l’FMI no du a terme programes sectorials, ser membre de la institució permetria «disposar d’assistència financera en l’àmbit del país en cas de dificultats, subjecta a estricta condicionalitat; disposar d’assistència tècnica dels seus experts i millorar la reputació del país en incorporar-se a una institució financera internacional de prestigi». Segons l’informe, per als bancs és «necessari augmentar significativament la resistència dels sistemes financers, reduir la probabilitat que esdevinguin situacions de crisis i reduir també la probabilitat d’haver d’utilitzar recursos públics en cas de dificultats». Tot plegat, continua, està «íntimament relacionat amb la supervisió i la regulació del sistema».
D’altra banda i gràcies a l’aportació de la quota d’ingrés (que en cas de necessitat servis per finançar a qualsevol país amb dificultats), el país membre té accés als òrgans de govern, però també ha d’assumir compromisos internacionals en matèria, per exemple, de provisió d’estadístiques i d’informació econòmica i financera. En cas de crisi, l’FMI ofereix finançament a terminis dilatats i a «tipus d’interès raonables». Amb tot, també s’assenyala que el finançament arriba en el marc d’un programa, en el que el país en qüestió es compromet a prendre una sèrie de mesures que tenen com a objectiu la solució dels problemes destacats, la correcció dels desequilibris acumulats i la tornada al finançament extern en condicions de mercat.
Contrapartides
Vegara admet que l’accés a un programa de l’FMI no acostuma a ser plat de bon gust per a cap govern del món, ja que «suposa certa pèrdua de sobirania, ja que comporta condicions i ajustaments dolorosos i impopulars». En segon lloc, també cal tenir present que el finançament que s’atorga no és il·limitat. També hi ha altres obligacions, com no interferir en els cobraments i pagaments derivats de les operacions corrents amb l’exterior, o la de sotmetre’s a la revisió periòdica, però segons l’expert «Andorra ja les compleix o bé el seu cost seria relativament modest».
Pel que fa al fet d’haver d’assumir una quota que es podria considerar elevada, remarca que «els esdeveniments dels últims anys han posat de manifest els enormes costos directes i indirectes que poden comportar les crisis i com aquest augmenten en cas de no disposar d’elements per assegurar, ni que sigui parcialment, els seus possibles efectes».
Com a conclusió i malgrat que es destaca que els darrers anys el Principat ha fet «esforços notables» per apropar-se a les «millors pràctiques internacionals en alguns àmbits importants», a opinió de l’autor de l’informe el disseny d’una estratègia «coherent i eficient» hauria de passar per establir un marc institucional de regulació i de supervisió que reforcés la confiança en l’economia, per la qual cosa és bàsica augmentar els elements d’autoassegurança; l’anàlisi de la conveniència d’un mecanisme d’assegurança particular de les entitats bancàries, que podria articular-se per la via d’un fons de liquiditat que intervindria en situacions d’estrès i la incorporació del país a una institució com l’FMI, que permetria comptar amb un suport per al sector públic en cas necessari.
Aportació de valors intangibles
L’informe de David Vegara subratlla que el valor que pot tenir per als països petits pertànyer a l’FMI té molt a veure amb «els intangibles de la institució: l’accés a coneixement especialitzat, l’ús d’aquest coneixement per poder prendre bones decisions de política econòmica i l’efecte reputacional que pot tenir sobre inversors o clients potencials».
Cal tenir present que des que va entrar a l’FMI l’illa de Nauru, l’abril del 2016, el nombre de països membres va ascendir a 189. D’aquests 43 es defineixen com a països petits (tenen menys d’1,5 milions d’habitants). Amb tot, els països directament comparables amb Andorra seria els denominats microestats, que presenten una població inferior a 200.000 persones, dels quals hi ha 16 membres.
Vegara assenyala que sovint les autoritats dels països petits s’han queixat en diverses ocasions per l’excessiu temps que transcorre entre les missions, la rotació de l’staff i l’adaptació de l’anàlisi a les seves característiques específiques. L’FMI reconeix una despesa limitada en la supervisió d’economies de països petits així com en les tasques d’assistència tècnica i formació. Amb tot, la despesa en assistència tècnica per als microestats es va multiplicar quasi per tres entre el 2009 i el 2011, respecte a la dècada anterior.
L’expert cita l’exemple de San Marino per afirmar que en cas de crisi en un microestat de renda alta i especialitzat en serveis financers a no residents, la implicació de l’FMI no té per què centrar-se en l’assistència financera, sinó en la provisió d’assistència tècnica i supervisió per a la recuperació.
