El problema dels debats electorals és que al final no són debats. I no és perquè els organitzadors no lluitin perquè la cosa sigui amena i, sobretot, aporti idees, sinó perquè al cap i a la fi l’instint mitiner dels polítics –especialment en plena campanya– fa que el discurs sigui de sèrie, i l’aportació espontània gairebé no aparegui. I això és la salsa, l’anècdota, l’alegria de viure aquest teatre que és el procés de la caça de vots gairebé a qualsevol preu. Dimarts a la nit, l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra (APCA) va aconseguir organitzar el primer debat amb Toni Martí (DA), Pere López (PS+Verds+IC+Independents), Josep Pintat (Ld’A) i Víctor Naudi (SDP), i ho va fer amb un format amè d’inici, però dur després, una vegada els polítics es van posar el vestit de feina i van decidir enviar els missatges que tenien preestablerts, sense tenir ritme, sense tenir gràcia, sense donar un plus de diferent. Només en comptades ocasions algunes anècdotes van rebaixar la tensió.
Noemí Rodríguez i Albert Roig, presentadors de l’acte, van explicar des del principi que el format comptaria amb uns blocs en què cada candidat tindria dos minuts per desenvolupar les seves propostes. Evidentment, aquests dos minuts passaven volant i el «li queden només quinze segons» s’havia d’escoltar gairebé sempre per avisar que els discursos havien d’arribar a la fi. Quan més temps parli, millor, sol ser la consigna del polític, però aquesta pot girar-se en contra quan el que es diu, o sobretot, com es diu, no està a l’alçada de les circumstàncies. Aquí entra el llenguatge no verbal, i aquí alguns candidats van patir per a saber explicar les seves propostes.
Estàtics
D’acord que la posada en escena, amb una taula els quatre asseguts uns al costat dels altres mirant al públic, els exposava com a uns alumnes que seran examinats, però el joc de mirades als costats era estrany. Els més estàtics van ser Pintat i Naudi. El primer, amb tot, es va anar escalfant segons avançava el debat, però el segon no va semblar estar còmode en cap moment. Els braços sobre la taula, envoltant la base del seu micròfon amb les mans i gairebé sense fer cap anotació, feia l’efecte de ser allà per ser un únic altaveu del seu partit. La seva dicció, per contra, era correcta, la qual cosa compensava. En aquest sentit, Pintat grinyolava. El veterà polític sí feia entendre que sabia de què parlava, però quan es relaxava a vegades costava fins i tot entendre algunes de les xifres que aportava demostrant que havia fet un treball de documentació.
Més alegres van estar Martí i López. El primer va ser un compendi de cares i gesticulacions, també és cert perquè les crítiques sempre eren cap a ell i no totes les entenia, i val a dir que va tenir algun moment brillant, com quan López en el seu discurs va dir que la inversió estrangera s’havia de fer des de casa i el candidat de DA va respondre: «Llavors, no és estrangera». Però en tot cas, va ser López qui millor posada en escena va tenir. Vestit gris i elegant, diferent als altres tres, amb colors més foscos i encorbatats, però sobretot una constant utilització de les mans per col·locar-se les notes i apuntar idees que després exposava. Això sí, seva va ser la queixa que sempre havia de començar les respostes sense que tingués després dret a rèplica al que deien els altres.
Els conills
Va sobtar, entre les anècdotes, la seriositat de Pintat que es va veure compensada amb algun punt còmic que no va quedar clar si li va sortir de ben dins o estava après com a cop d’efecte. «Alguns tenen la memòria més curta que la cua d’un conill», va dir per tancar el debat sobre l’equilibri financer i la intenció d’arribar al dèficit zero. Més tensió, però, va haver-hi, quan el mateix Pintat es va encarar a Martí amb el «sentit d’Estat», i aquest li va respondre àgil tot defensant els comuns que havien deixat de banda els interessos parroquials. Va ser, segurament, un dels moments més interessants d’un debat que tindrà una segona cita la setmana vinent quan els quatre candidats es tornin a veure les cares, aquesta vegada davant de les càmeres de la televisió pública, i davant de tot el país. Dimarts a la sala del Comú d’Escaldes-Engordany hi havia poca gent, però en tot cas, l’acte va deixar clares les posicions de tots.
