- Ludmilla Lacueva debuta en la ficció amb ?L’home de mirada clara’, biografia novel·lada de Charles Romeu H En exercici entre el 1887 i la seva mort, el 1933, va ser el veguer més longeu en el càrrec
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- A dalt, Lacueva davant d’un retrat del veguer Romeu, ahir a la seu d’Editorial Andorra; sobre aquestes línies, el panteó familiar on reposa Romeu, amb la demolidora làpida que va fer escriure la seva segona esposa Foto: TONY LARA
«Advocat, veguer d’Andorra, cavaller de la Legió d’Honor, jutge del Tribunal Superior d’Andorra, conseller de prefectura, president de l’oficina d’assistència judicial, fundador del dispensari departamental d’Higiene social, fundador de l’Associació politècnica i home de bé en tota l’accepció de la paraula, mort víctima del més menyspreable dels seus conciutadans». Aquestes són les exactes paraules que Suzanna, segona esposa i vídua de Charles Romeu (Prades, 1854-1933) va fer gravar a la làpida de la tomba familiar del cementiri de la localitat on va néixer i on avui reposa. Entre tots els honors que enllustren la llarga carrera del nostre home, ens quedarem aquí amb el segon –veguer francès entre el 1887 i el 1933, el més longeu de la història– i l’últim, aquesta lapidària (i mai millor dit) sentència: «…mort víctima del més menyspreable dels seus conciutadans».
L’home a qui Suzanne culpava de la mort del seu marit era Josep Carbonell, a qui François Marie Taviani, delegat permanent a l’època –som el 1932– havia enviat al nostre racó de món en qualitat de «veguer adjunt», càrrec inexistent inventat per al mateix Carbonell i que el Consell General es va resistir a reconèixer. En realitat, Carbonell formava part d’una mena de comfabulació des de les altes esferes de l’adminstració francesa per treure’s de sobre Romeu, home que després de quasi mig segle com a veguer, mostrava a ulls gavatxos massa simpaties per la causa andorrana. Carbonell es va dedicar en els seus mesos com a veguer fantasma a desacreditar la feina del titular i a enviar a Perpinyà informes catastrofistes sobre la imminència d’una revolució per aquí dalt.
I no anava tan desencaminat, tot sigui dit, però aquesta és una altra història i el nostre home d’avui és Romeu, personatge gairebé desaparegut de la memòria pública d’aquest país –i n’hi ha uns quants més: la llista seria llarga– i que Ludmilla Lacueva (Els pioners de l’hoteleria andorrana) ha convertit en el protagonista del seu debut en la ficció, L’home de mirada clara (Editorial Andorra), que es presenta aquesta tarda a la Llacuna. Ella sospita que l’oblit en què ha caigut Romeu es deu d’una banda a l’enorme transcencència dels anys immediatament posteriors –Guerra Civil espanyola, Segona Guerra Mundial, postguerra i boom econòmic– que ha ocultat les formidables fites del seu mandat, i de l’altra, al fet que entre les funcions del veguer s’hi comptava la d’impartir justícia, «cosa que no sempre era del gest dels andorrans». En aquest punt convé recordar la cèlebre lectura de la sentència a treballs forçats del parricida Manuel Bacó d’Engordany, dictada el 17 d’abril del 1896 i escena de la qual existeix una cèlebre fotografia (atribuïda per cert al mateix Romeu, cosa impossible perquè el veguer és un dels personatges del centre de l’escena).
L’home rere el veguer
Es tracta en qualsevol cas d’un oblit absolutament injust, opina l’autora, perquè el veguer Romeu va ser un dels artífex de la irrupció de la modernitat en aquest país: les escoles franceses, la carretera fins al Pas de la Casa, la línia de telègrafs i el primer servei de correus (francesos, naturalment) s’han de posar al sac del veguer, que actuava mogut pel zel patriòtic –un dels seus objectius confessos era estendre la influència francesa per aquí dalt– però que amb els anys va gestar un sincer amor per la cosa andorrana. Fins al punt, diu Lacueva, que això va ser un dels motius de la seva caiguda en desgràcia. De fet, va morir el 5 de març del 1933, i això li va estalviar de veure com es confirmaven alguns dels seus pitjors temors: assenyaladament, l’ocupació del Consell per un grup de ciutadans que reclamaven la publicitat de les sessions, el sufragi universal i la convocatòria d’eleccions, així com l’arribada del destacament de gendarmes del coronel Baulard, a finals d’agost d’aquell mateix any, que es va allargar fins a l’octubre i que va ser interpretat pels seus coetanis com una mena d’ocupació encoberta. Opina Lacueva que Romeu, de tarannà essencialment dialogant, s’hi hauria oposat, i recorda que la seva vídua, Suzanne, es va plantar a la Casa Rossell –Josep de Riba, veguer episcopal, era un gran amic seu– «per donar suport als andorrans i en contra dels interessos de França».
Però al costat del Romeu oficial, que podem trobar als llibres d’història –amb considerables dificultats, això sí– Lacueva hi fa emergir l’home, perquè es tracta al final d’una novel·la i no d’una biografia acadèmica. La feina de documentació ha sigut aquí especialment delicada perquè Romeu no va tenir descendència i les notícies familiars les ha hagut d’anar a caçar en branques col·laterals, que amb prou feines n’han conservat el record. Lacueva ha reunit prou material per presentar-nos un fill de bona família –el pare, també advocat, havia sigut alcalde de Prades– que es casa en primeres núpcies amb Eugénie Lafabrègue, que veu morir l’esposa i la seva primera (i única) filla, Cécile, just després del part, i que no dubtarà a ajuntar-se amb Suzanne, dona de baixa extracció, en una unió que causarà escàndol i que li girarà la família en contra. Però perseverarà i l’acabarà convertint en la seva segona esposa.
Entre la mina d’anècdotes que esquitxen L’home de mirada clara n’hi ha de ben sucoses, com ara la vegada que en un hostal del país li van servir truita… fora de temporada; ell se la va cruspir, perquè era un senyor, però en acabar l’àpat va multar la mestressa per la infracció comesa. O quan es va enfrontar al seu amic, el veguer De Riba, a causa dels sis presoners turcs –som a la Primera Guerra Mundial– escapats del presidi francès i que havien buscat refugi a Andorra; algú va decidir tancar-los a la presó de Casa de la Vall, i De Riba els va alliberar sense encomanar-se ni a déu ni al diable ni –com era preceptiu– al veguer Romeu. I la va armar. O les cartes finals que, ja malalt i del llit estant, escrivia la seva dona i que firmava lúgubrement: «Dictada per un moribund…» Llegeixin L’home de mirada clara i jutgi vostès si el veguer Romeu mereix (o no) de ser elevat als altars del carrerer. Li podríem demanar a Alfred Llahí.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
