• «Al director, Ayné, no li va agradar el marine. Massa ?suelto'; però vaig insistir i va acabar cedint, i encara avui es fa servir»
• «Boixcar cuidava el dibuix i el guió; les ?Hazañas' no és el clàssic tebeo de ?tiros' i garrotades; destil·la un cert humanisme»

L'il·lustrador català, al seu estudi barceloní Foto: EL PERIÒDIC

DIBUIXANT D''HAZAÑAS BÉLICAS' I ESTRELLA DE LA MASSANA CÒMIC.

¡Hazañas Bélicas! ¿No senten el terrorífic xiulet del picat dels Stuka, la densa suor del metrallador de cua d'un B29 que veu venir l'última ràfega d'un Flak del 88, l'impacte directe d'un Panzerfaust sobre la desgraciada tripulació d'un Sherman? Una generació de lectors –i els seus epígons de la següent– va vetllar les primeres armes a les pàgines dels quadernets apaisats de la mítica sèrie creada per Guillermo Sánchez Boix, Boixcar. Jordi Longarón (Barcelona, 1933) s'hi va enrolar el 1950, en va dibuixar una vintena d'episodis i va concebre el marine que s'ha convertit en marca de la casa. El saló del còmic li consagra un monogràfic amb els originals d'un quadernet del 1956 –Retirada de Birmània, ¡hmmm!– i una quarentena de portades de temàtica bèl·lica per a la francesa Éditions du Gerfaud. Els deixo amb Longarón, un clàssic; jo me'n vaig al basar Valira a buscar la maqueta d'un Spitfire –ta-ta-ta– per armar-la abans de divendres, quan s'inaugura el saló.

–Mig segle llarg de trajectòria com a dibuixant, i el recordem com l'autor del marine de la portada d'Hazañas Bélicas. ¿Dol?

–Al contrari: em fa il·lusió. El problema meu i dels dibuixants de la meva generació és que en començar a treballar –i molt– per a l'estranger, vam desaparèixer del mercat espanyol. A banda d'Hazañas Bélicas, havia fet infinitat de portades de novel·leta barata, d'aquelles de duro, però a partir del 1956 començo a dibuixar primer per a França i després per a Anglaterra, Alemanya, els països nòrdics i finalment els EUA. Per això, el gros de la meva feina es pot dir que no s'ha vist mai a Espanya. Així que de vegades penso que és un miracle que algú se'n recordi encara de mi.

–El marine emblemàtic de les Hazañas Bélicas, ¿d'on surt?

–Som al 1956. En aquella època treballava com a cap d'estudi de Toray. El director, Antonio Ayné, em va demanar una maquetació per a uns àlbums que incloïen tres episodis cadascun. Se'm va ocórrer de fer el soldat aquest, molt suelto perquè es diferenciés de la vinyeta de Boixcar que anava a la portada. Però no li va agradar. Vaig insistir i al final va cedir, i va tenir tant d'èxit que encara es fa servir.

–¿Es va inspirar en algun soldat real?

–No, no. Buscava documentació, és clar, perquè el vestuari i l'armament fossin realistes. El subfusell, per exemple, és un Thompson amb tots els ets i uts. Però a l'època no existia Internet i la documentació gràfica l'havíem de buscar en revistes il·lustrades de la guerra que encara corrien pels encants: Victor, que era americana, i Signal, alemanya, per exemple.

–Personalment, ¿li interessava, la temàtica bèl·lica?

–I tant: de nen recordo el meu pare pendent de les notícies de la ràdio. Vaig créixer amb la guerra de fons, i després en vaig llegir bastant. Per això crec que dibuixava des del coneixement que permetien les modestes possibilitats del moment.

–Les Hazañas transcorren a la Segona Guerra Mundial, però també a la de Corea, que avui ens sembla una cosa remota, quasi marciana.

–I tant. Però a l'època va tenir un gran ressó. Ara bé, personalment, i des d'un punt de vista estètic, crec que la guerra mundial funcionava millor.

–Els xinos comunistes eren dolents d'una peça; entre els alemanys encara n'hi ha algun de quasi bo.

–Era Boixcar, que els feia mig bons, als alemanys. Jo treballava sobre guions d'Ayné, que no solia fer-los tan humans. Però està clar que un comunista era dolent, dolent, sense matissos, mentre que els americans eren indiscutiblement els bons.

–Avui algú les titllarà de bel·licistes; fins i tot de sexistes.

–Ho hem de veure en el context de l'època: el gènerè bèl·lic arrasava al cine, i la percepció era una altra. Hazañas Bélicas va ser una de les moltíssimes sèries d'aquest estil que es van publicar a Espanya. Això vol dir que el gènere funcionava.

–¿Quin judici li mereix la sèrie, amb la perspectiva del temps?

–Crec que estava ben feta; Boixcar cuidava el dibuix i també el guió, que era seu. No és el clàssic guió de tebeo, amb garrotades, tiros i ja està. Destil·lava un cert humanisme.

–¿I el Longarón de les Hazañas?

–M'hi vaig incorporar com a aprenent al començament de la segona època, el 1950 –perquè cal tenir en compte que la primera etapa, el 1948, no havia funcionat i només se'n van publicar 29 quadernets setmanals.Jo tenia 14 anys i, com és lògic, dibuixava molt malament. No en tenia ni idea i vaig aprendre'n a poc a poc. Quan m'ho miro, hi veig deficiències per tot arreu.

–Boixcar: evoqui'n la figura.

–Quan vaig entrar a Toray ell ja era un dibuixant reconsagrat; devia tenir cap a 35 anys, i era un home correctíssim, molt agradable, que sempre em va tractar com a un col·lega i no com l'aprenentet que jo era. Tenia una gran experiència al darrere: havia sigut sergent a la guerra civil, havia fugit a França quan la derrota republicana, l'havien internar en camps de concentració i quan va esclatar la Segona Guerra Mundial formava part d'un batalló de treballadors al nord de França, amb la mala sort que els alemanys el van fer presoner. Però ell es va escapar, va travessar França –a peu, atenció– i va tornar a Espanya, on no tenia causes pendents i el van deixar en pau. Semblava un artista de cine americà, sempre vestit de vint-i-un botons, però cordial i assequible.

–En canvi, tenia una certa simpatia pels alemanys.

–Sí, i no sé per què. Potser perquè –segons deia– no l'havien tractat malament. És clar que va ser al començament de la guerra i devien estar encara eufòrics, els alemanys.

–Com a dibuixant, ¿és just, que estigui avui semioblidat?

–En el fons semioblidats –o oblidats del tot– ho estarem tots ben aviat. El destí dels il·lustradors és l'oblit. Però això no és ni trist ni tràgic; és normal, canvien les modes i els gustos, i els joves que ho han llegit, ho desconeixen absolutament.

–Com a mínim, Les Nuevas Hazañas Bélicas l'han rescatat a vostè del llimb. ¿Quina opinió li mereix aquest revival?

–Pràcticament no l'he ni vist. És que –perdoni que li digui– estic apartat del món de la il·lustració des que em vaig jubilar, el 2004, després de 56 de professió. Ja n'hi havia prou, tenia ganes de fer altres coses. La il·lustració l'he deixat aparcada, i no estic al dia del que es fa.

–¿Quins personatges o dibuixants li han agradat més?

–Quan era un nano era un fanàtic de Jesús Blasco, l'autor de les aventures de Cuto, a la revista Chicos; de gran, és clar, de seguida vaig admirar els americans, Milton Caniff, Alex Raymond, Frank Robbins... Entre els espanyols, Víctor de la Fuente, Alfons Font i, avui dia, Rubén Pellejero i sobretot Jordi Bernet.

–¿Pinta?

–A l'oli: paisatge, bodegó, figura... I escric, dintre de les meves possibilitats. Memòries.

–¿Es publicaran?

–No sé què dir-li. De moment estan escrites. Així que ja ho veurem.

–Vist amb perspectiva, ¿de quina part de la seva obra se sent més satisfet?

–Crec que pot tenir un cert interès l'etapa anglesa, als anys 60, per a revistes com Valentine, Marilyn i Roxy; també les portades de Best Sellers, una altra col·lecció de novel·letes de l'Oest que publicava Toray –en vaig fer prop de 200– i lfinalment a feina com a portadista per a Gerfaud. Aquí es on va cristalitzar el meu estil, i constitueix –crec– el més interessant de la meva obra.

–¿L'hauria ajudat que se l'indentifiqués amb un personatge concret?

–El vaig tenir: Friday Foster, una tira que vaig publicar a diaris dels EUA. Però hi va haver un problema: la protagonista era una fotògrafa que es movia en el món de la moda. Però era negra. I a principis dels 70 encara persistia als EUA molta segregació, i així com als diaris del nord i de la costa Oest –New York News, Chicago Tribune, Philadelphia Inquirer, Los Angeles Times– va funcionar, cap dels diaris del sud la va publicar. Algun que l'havia comprat sense saber-ne res de l'argument, quan va veure que Friday era negra ho va deixar.

–Fotògrafa... i sexy. ¿Alguna cosa a veure amb la Valentina de Crepax?

–Cap. Penso que va ser massa avançat per a l'època, que si s'hagués publicat vint anys més tard probablement hauria tingut molta més acceptació. El cert és que si sóc conegut als EUA és precisament per la Friday Foster. És el personatge amb el qual se m'associa. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.