• Un volum i un disc recullen les cobles completes del llegendari trobador

Les tres possibles identitats del Peirot: el captaire el secretari de cal Fiter d'Ares i el bandoler Foto: lau feliu

Era un captaire, un supervivent professional que anava de poble en poble guanyant-se les garrofes a còpia d'excentricitats? ¿O millor encara, el secretari de cal Fiter d'Ares, a la vall de Cabó, individu conegut per la seva astúcia i protagonista de mil i una històries de menairons? ¿O per acabar el repertori, un bandoler que coneixia en raó del seu ofici les intimitats del territori i dels seus veïns? Aquestes són les tes identitats que històricament s'han proposat per al Peirot. La vida i l'obra del protagonista de les cèlebres cobles torna ara a la (diguem-ne) actualitat de la mà de Maria Feliu i Albert Villaró, que n'acaben de publicar un volum titulat com déu mana –Les cobles del Peirot– acompanyat, atenció, d'un suculent cedè amb les peripècies cantades del tal Peirot recollides per Artur Blasco entre el 1982 i el 2010.

Un tresor etnològic nascut al segle XVIII de ploma també dubtosa, tot i que sembla que la primera versió de les aventures del Peirot –fos qui fos el personatge real en què s'inspirava– és deguda a Anton Julià Gelabert, mossèn Vidal d'Arcavell, individu conegut també per les seves vel·leïtats còmiques i a qui Villaró descriu com el rector de Vallfogona del nostre racó de món. El cas és que el Peirot de la trentena llarga de cobles parides per mossèn Vidal la segona meitat del XVIII va fer fortuna, es va anar estenent per tot el Pirineu central, des de l'Alt Urgell fins a la Ribagorça, passant per l'Urgellet i els dos Pallars, i que en endavant cada generació hi va afegir unes cançons de collita pròpia. Amb tant d'èxit, diu Villaró, que les cobles del Peirot s'han mantingut vives ininterrompudament fins a l'actualitat, amb versions fins i tot rapejades.

Violant i Simora, Amades, Josep Tarrat i el mateix Blasco han completat l'obra compiladora de mossèn Vidal. Però, ¿on rau el ganxo de les cobles? En la descripció humorística dels usos i costums d'una època marcada per la misèria i la picaresca, i que converteixen les cobles en una mena de road movie avant la lettre –diu Villaró– i el Peirot, per tant, en un beatnik del XVIII pirinenc, que no està gens malament. A més, i a diferència del que s'ha predicat habitualment, les cobles aporten una mena de consciència col·lectiva de pertinença a un territori comú que transcendeix i posa en qüestió el tòpic aïllament secular de les valls pirinenques. Les cobles són una manifestació transversal del geni popular, insisteix l'historiador, i de fet el volum inclou un molt il·lustratiu mapa que marca les desenes de localitats que apareixen citades a les cobles. I tanta era la fama del Peirot, les seves ganes de córrer món o la necessitat de numerari, que fins i tot va tenir temps de pul·lular pel Principat i deixar-hi petja, ja des de la primeres versions de mossèn Vidal. Un exemple per obrir boca, i corrin després cap a la llibreria, que val la pena: «Andorra, Encamp i Canillo/ temps ha que ho passen molt mal,/ les d'Ordino i la Massana/ paguen lo mateix censal;/ Juverri i Sant Julià,/ la digo digo,/ Juverri i Sant Julià/ al Peirot paguen lo gra». E que dèiem: corrin cap a la llibreria. La digo digo.

Per a més informació consulti l'edició en paper.